Transparente

Lo vimos en Barcelona por primera vez la pasada edición del Festival de Jazz. Acompañaba con su guitarra transparente al gran Herbie Hancock en un concierto memorable en el Palau de la Música. Nos sorprendió desde el principio con sus solos interminables que llenaron de reminiscencias africanas los clásicos motivos hancockianos. Aunque la estrella brilló, su acompañante dejó a los presentes un agradable sabor de boca que no podía terminar ahí.

Los programadores del festival se dieron cuenta de ese amor a primera vista entre público y músico, y decidieron invitar a este último para que, en solitario, llenara de sonidos una de las noches del festival. El de Benín, Lionel Loueke, respondió a la invitación y actuó el pasado viernes en la acogedora sala Zac.

Loueke convenció en la distancia corta y mostró que se trata de uno de los jóvenes jazzmen más emergentes del momento -lo dice la Asociación de Periodistas de Jazz Norteamericanos-, a pesar de que sólo cuenta con tres discos en solitario en su haber. Fue un concierto sencillo en su puesta en escena: sólo un elegante desnudo del músico ante los oídos de un personal entregado. Aunque los acordes y los pasajes ejecutados con magistral brío se sobreponían con aparente desorden, la velada destilaba una constante simpleza. Todo lo que allí sonó fue transparente y sin artificios. Ese fue el logro: hacer simple lo complejo.

Entre el folklore africano y la fusión más ambiciosa, Loueke recorrió distintos paisajes sonoros con un lenguaje personal (aunque recuerda a otros granes africanos como el bajista y guitarrista Richard Bona). Experimental pero con constantes referencias a la música popular, el guitarrista beninés punzó las cuerdas en los temas más combativos, las enmudeció para recordarnos sus orígenes y las acarició para dar mensajes claros de paz (así lo dijo). Su voz acompañó con ritmo y melodía los recorridos incansables de sus dedos, dando cuerpo a un conjunto rico en matices y colores. Y el personal agradeció una demostración de virtuosismo nada arrogante, sino directa; nada fría sino viva. Una velada tan transparente como su guitarra.

Lionel Loueke
Sala Zac. 23/XI/2007
Festival de Jazz de Barcelona

Un dia de projecte

- No em pregunteu perquè quan em demanen que expliqui un conte per explicar un projecte de tesina, em surt això... (tal com raja)

«Aquell dia, el doctorant no es trobava precisament en plena forma. Eren massa mesos donant voltes a allò mateix. No importa el seu nom; el més rellevant és que aquelles setmanes dormia poc, feia ulleres quasi permanentment i s’irritava amb facilitat. Passava per una d’aquelles fases del projecte en què l’aspirant només aspirava a pensar “Campi qui pugui!”. Sort que l’havien advertit.

El projecte era interessant, o això almenys pensava ell, no importa el seu nom. Des del principi, creia fermament que el títol era original, nou, innovador, tenia allò que els no professionals en diuen ganxo, que ¿revolucionaria la ciència social? No, home no! Per què no? Se li permetia al principi ser ambiciós. Era la fase inicial d’optimisme desmesurat, o això almenys pensava ell, no importa el seu nom. Amb el temps, El passat com a producte. Una aproximació a la visió i tractament dels mitjans de comunicació catalans de la Història recent d’Espanya li sonava a un títol ampul·lós, arrogant, pretensiós, però alhora carrincló, gris, amb aquell regust de naftalina dels llibres de vell que ja ningú compra. És obvi que el company estava desanimat. Fase de crisis. Ja eren massa hores i hores per descobrir si Catalunya, amb el seu fet diferencial i tot, té una relació especial amb el seu passat a través dels seus mass media o si, pel contrari, el seu tractament de la història recent pròpia i aliena com a entreteniment o informació no té cap particularitat a destacar o digne d'ésser estudiada.

Però aquell dia de novembre, el doctorant havia de superar-se, malgrat que no s’hagués aixecat amb aquells somriures televisius que sedueixen a primera hora del matí a qualsevol. Aquell mateix dia tenia una trobada amb el tutor per explicar els (no) avanços del projecte. Li diria que ja no sabia per on tirar, que s’havia recorregut massa arxius i biblioteques, que potser feia falta un nou enfocament, que haver-se centrat en els continguts històrics del mitjans nostrats potser era insuficient i que haguera estat millor penetrar en el sentit polític i ideològic de tot plegat, si aquest interès per la història en majúscules tant català, respon als batecs o demandes d’amplis sectors socials, que tenia massa dubtes a aquestes alçades, en definitiva. La pregunta que es faria és si encara estava en condicions de trobar prou elements per corroborar una tesi potser massa inestable d’entrada: L’interès dels mitjans catalans per la Història recent d’Espanya es deu a la necessitat de trobar en el passat referents ideològics que sostinguin les demandes polítiques d’uns i que justifiquin les resistències dels altres. Com se li havia acudit una cosa així? No era massa evident? Tothom utilitza la història, no? ¿Com demostrar científicament, si això és possible, un fet que, a més, resta en els sentiments, emocions i interessos de gents molt diferents? I si no ho demostrava, ¿en què quedaria tot plegat? El projecte es reduiria aleshores a un extens compendi de dades i més dades unides per un vague nexe d’unió. La paraula refús se li apareixia constantment, o això pensava ell, no importa el seu nom.

Potser el nou dia serà profitós, ho veurà més clar, el Doctor li farà veure que anem pel bon camí. En definitiva, les hores i l’aprenentatge ja no els pot esborrar ningú. Potser aviat vindrà una nova fase d’optimisme, o això pensava ell, no importa el seu nom.»

‘Katalanische Literatur’

Avui ha començat això que en diuen la Fira del Llibre de Frankfurt, segons els entesos, el mercat editorial més important del planeta, equiparable a la Biennal de Venècia en el camp de l'art o al Festival de Cannes en el del cinema. Com els almogàvers en el ducat de Neopàtria, ja ha desembarcat l’extensa comitiva catalana a la industrial ciutat germànica. Un exèrcit, el nostre, jo diria que format més per polítics i periodistes –tant se val el ram–, que per escriptors i editors, que han de ser els grans protagonistes d’aquest macroenvelat del llibre. Cal recordar-ho: la literatura catalana (singular i universal, segons sembla) és la convidada de l’edició d’enguany.

Moltes han estat les veus d’avís a la població: no n’hi ha per tant! Un país acostumat a escasses victòries pot interpretar la mínima concessió com el més gran dels triomfs i cal restar cautelós. Certament, això de Frankfurt sembla un bon sideral que per poc que s’aprofiti pot assegurar bons contractes a la indústria editorial en català sobretot a curt o mig termini. Els que ens saben (per exemple, en Sergio Vila-Sanjuán, que ho explica a Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats) asseguren que els rèdits d’un esdeveniment com la Buchmesse duren el què duren i, en funció de la capacitat dels nostres representants, poden estirar-se uns quants anys més, però tot depèn. Resumint, la fira pot assegurar un bon pic aquest any i el següent de noves traduccions de llibres del català a altres llengües. El que el llibre en català tingui una nova visibilitat en la monstruosa industria planetària –el que podríem dir-ne un salt qualitatiu– serà el que els analistes hauran d’anar veient en els transcurs d’aquests 6 dies de Fira i les temporades següents. Només així podrem parlar d’èxit o no.

Esperem que, pel bé de tot plegat, els alemanys i resta d’assistents llegeixin més els nostres llibres que els nostres diaris. Els més ben informats, però, ja sabran que la participació de les nostres insignes plomes i els mercaders corresponents ve acompanyada d’una tendra polèmica de províncies que farà més exòtica, si és possible, la presència catalana. Ja n’hem parlat prou, però no està de més estirar de les orelles a les nostres autoritats polítiques i mediàtiques per llançar-se els plats els uns als altres per uns autors per aquí i per allà.

La no presència d’autors catalans en llengua castellana en la comitiva oficial no hauria d’alegrar a ningú perquè es fa opaca una part substancial de la creació literària d’aquest país, i més recordant que Barcelona és un dels centres mundials de la industria editorial en llengua castellana. Una mínima representació, encara que simbòlica, hagués estat més elegant; sempre deixant en destacat primer terme la literatura en català, que és la que té, en aquest cas, la única oportunitat de fer-se veure. Uns per pors atàviques de ruptures impossibles per causes de llengua i els altres, tirant pel dret per poder mostrar al món el seu país petit i imaginari; han fet gran una polèmica absurda que pot entelar el possible èxit. (I, de passada, seguim subratllant els recels entre els d’aquí i els de més enllà de l’Ebre, que mai està de més posar més benzina al foc). Una llàstima. Tant de bo que els foranis entenguin aquest circ ibèric com un entranyable entremès mediterrani. Per a ells la literatura, que nosaltres, com sempre, ens quedem amb la retòrica.

¿Canvi menor?

Avui ja no és ni l’ombra del que va ser. Tot un dia amunt i avall passa factura. El paper es desgasta, s’arruga, es dobla arbitràriament en plecs impossibles, es taca amb el cafè i pateix petits estrips. Són les ferides d’un dia sencer de batalla. ¿Què és més efímer d’un diari? ¿El seu contingut intel·lectual o el seu suport físic? Certament, a les mans d’un lector fidel com els d’abans (alguns diran que una mica menys curós i és cert), es desgasta abans la matèria que caduca el seu esperit, és a dir, les notícies que conté.

I avui dia, això és molt. El planeta va a tanta velocitat que en poques hores, algunes notícies cauen en l’oblit, passen a pertànyer al difós món del passat i de la història. Tot és massa ràpid, i sembla mentida que diaris com La Vanguardia, per exemple, tinguin ja 125 anys. Té mèrit. I malgrat que el meu exemplar d’ahir d’aquesta capçalera barcelonina és ple de signes decadents, encara és visible el canvi de cara que li han fet per modernitzar-lo. Aquí és on vull anar a parar.

Del nou format, res a dir. Una mida molt més còmode i manejable, un disseny més modern, amb més color; sense perdre aquelles marques que han diferenciat el diari des de fa tants anys. Malgrat tot, és un canvi menor, sense massa interès per sí sol, més que una nova mostra de com els diaris informatius-interpretatius proven d'adaptar-se a les exigències d’un públic que avui dia no taca els diaris en els bars sinó que s’informa a través de la xarxa. Però hi ha un detall que convida a un cert optimisme. Han inclòs una nova secció: Tendencias, en diuen, i substitueix la secció anteriorment anomenada Sociedad. A jutjar pel nou nom, hauria d’incloure un còctel de moda, cultura urbana, tecnologia, noves músiques, noves formes de vida, etc. Res d’això. És una secció clàssica de societat: salut, immigració, educació, ciència, tecnologia, etc. No pretenc jutjar si el canvi de nom és pertinent o no; m'interessa més un aspecte que podria passar desapercebut.

A Tendencias no hi havia successos. Almenys aquest observador no va trobar cap informació de crònica negra entre les seves pàgines. Des d’aquesta modesta tribuna, ho celebrem. Tots sabem que els diaris segueixen a la recerca d’un espai en la jungla dels media, en un mercat dominat per la influència implacable de la televisió (per pensar aquestes qüestions, el pol·lèmic Sobre la televisión de P.Bourdieu és força il·lustratiu). Davant d'aquest panorama, hi ha diverses opcions que resumim en dues: assumint-ne els seus continguts i formes, o fer-ho per mitjà d'una estratègia de diferenciació que passa per oferir al lector més rigor informatiu, continguts d’interès públic i més profunditat. Excloure els successos és diferenciar-se, passar per alt la morbositat televisiva i no fer el joc a aquells que aposten per una informació-espectacle de consum massiu i escassa repercussió real. Aquest és el camí.

Així els romàntics podran seguir rebregant les pàgines dels diaris sabent on són...

Ressons globals a Barcelona

Precedint els britànics Travis -correcte i ortodox brit-pop de fàcil digestió i, sortosament, escasses pretensions-, els ravalencs 08001 van oferir la seva inclassificable mescla musical entre les cruïlles dels carrer Cartagena i Rosselló, en un dels concerts estrella (i no només per la cervesa que patrocinava l’esdeveniment) del passat BAM. Era l’escenari adequat. No per l’embut humà que s’hi gesta, sinó perquè una intersecció de vies enmig de l’Eixample és una interessant metàfora per definir el producte que ofereixen aquest talentós grup.

Lluny del mestissatge a l’ús, el de l’etiqueta, el que aplega indiscriminadament ritmes llatins, flamenc i poca cosa més, amb un to de reivindicació quasi adolescent; 08001 és una aposta seriosa i adulta d’autèntica fusió. I és que potser el més original de la banda del Raval és la gravetat que transmet, aquesta presència sòlida i no la simple festa fins la matinada que ens té acostumat el mainstream d’això que n’han dit so Barcelona. S'agraeix, perquè a vegades un es pregunta com es pot cantar de l'injústicia al món amb aquest somriure d'orella a orella mentre es balla una cosa semblant a una rumba. I no són avorrits, encara que puguin semblar més freds, o més calculats. No obstant, 08001 sona com un interessant i sentit lament que va de direcció sud a nord en la seva projecció geogràfica, sense frivolitats i amb una constant recerca experimental en el camp musical.

Al concert del diumenge, els del Raval i de tot arreu (més de 20 nacionalitats) van oferir el millor del seu darrer disc Voràgine i alguns tastos del seu treball fundacional, l’excel·lent Raval Ta Joie (2003). D'entrada, correctes les bases, en la seva línia, sostenint el talent dels molts instrumentistes damunt l’escenari. Un conjunt impertorbable que deixava pas a cada una de les veus, oferint els tocs ètnics adequats a cada tema. La potència vocal de l’holandès Clarence Bekker, la suavitat i presència de la californiana Nikol Kollars, el sentiment flamenc de Mati Fernández, la proximitat magrebí d’Abdelaziz Arradi prenien aleshores el protagonisme. En definitiva, una nova mescla de sons diversos i reverbs de la globalització musical que acull Barcelona al seu centre neuràlgic. Afegir que potser no va ser el seu millor recital -tampoc la qualitat del so en aquest escenari acompanyava-, però, per l'espai que ocupen en el panorama barceloní, se’ls excusa. I llarga vida.

08001
Diumenge 23 setembre
Escenari Estrella Damm (BAM)

No hay derechos

Hablemos de lo nuestro. Quiero decir de medios de comunicación. Y de guerras mediáticas. Estas últimas semanas, se ha librado una nueva contienda en el campo de batalla de los mass media españoles. Y esta vez, se trata de un tema serio, y no de las rencillas políticas entre Prisa y todos los demás. Porque, señores, estamos hablando del tema que más espacio mediático ocupa en este país junto con la vida de los famosos. Señores, en pié; hablamos de fútbol.

Resulta que la Sexta retransmite –dice Sogecable– a la “pirata” manera algunos partidos de fútbol. La más joven de las cadenas de televisión estatales dio el pasado domingo un Villareal-Real Madrid en abierto, de forma que tensó más la cuerda entre la cruda guerra que Mediapro y Sogecable libran sobre quien tiene los derechos de qué en esto del fútbol. Digital+ tenía previsto retransmitir dicho encuentro en PPV pero se quedó literalmente con las ganas. Parece que en 2006, ambas empresas firmaron un acuerdo de “no agresión” en que se comprometían a seguir un año más como siempre: Audiovisual Sport mantenía sus derechos de emisión hasta que expirase su contrato con la liga el año que viene. Ahora, Mediapro considera no válido dicho pacto, mientras que Sogecable cree que la actitud del grupo catalán de ceder a quien quiera (en este caso, a la Sexta) los derechos que tiene contratados con algunos clubs es una vulneración del mismo. Vaya, un lío. Como decía una célebre 'periodista', "¡Nos veremos en los tribunales!".

Para entender este entramado, hay que apuntar que la Sexta apuesta fuerte porque no le queda más remedio. Algún lúcido directivo se ha dado cuenta que fútbol y audiencia van a la par en este país, y, desde entonces, sin escrúpulo alguno, se dedican a retransmitirlo todo del deporte rey. Ahí entra Mediapro, uno de los accionistas más importantes de la cadena. Roures y los suyos llevan dos años comprando derechos a los equipos de la liga, en una apuesta clara y bien calculada (el año que viene tendrán Barça y Madrid, gracias a sendos contratos millonarios). Pero ahora la Sexta va con prisas. Una cadena que en un año y pico de existencia, aún no ha superado los dos dígitos de audiencia media, le surgen muchas dudas. Algún día los números tendrán que cuadrar y ya es hora, habrán pensado, que la inversión se note. Para ello, han actuado sin reparos, abriendo la caja de los truenos de los derechos televisivos del fútbol en el que, de momento, el peor parado parece ser el consumidor (o forofo) que no sabe cada semana en qué tele podrá ver al club de sus amores.

Muerte de un héroe

Imposible no sentirse afectado de alguna manera por una de las noticias más importantes de esta semana: el fallecimiento del futbolista de 22 años, Antonio Puerta, al no superar una serie de paradas cardiacas fulminantes, la primera de ellas mientras jugaba un partido el pasado sábado ante el Getafe. Se trata de una noticia impactante, que nos deja a todos con un profundo vacío, y que, de paso, empequeñece los ríos de tinta que corren sobre las polémicas y reyertas entre jugadores, presidentes, prensa y "entornos" en el mundo del fútbol. Noticias así son un aviso, una voz interior que de forma implacable nos dice: "Eh! Pongamos cada cosa en su lugar!".

La muerte de un ser humano siempre es un hecho duro para cualquier persona. Irónicamente, es la única noticia segura para todos, pero su imprevisibilidad y el misterio que la rodea, la hace siempre desgarradora. Por otro lado, decir que no hay grados sería demasiado hipócrita. No es lo mismo la muerte de una persona joven con todo un porvenir por construir, que el óbito de un hombre mayor, de biografía ya completa; aunque ciertamente el nivel de tristeza sea imposible de medir en ambos casos. Como es obvio, la cercanía al difunto dispara el impacto emocional del hecho. La distancia condiciona el apego. Por eso, otras muchas veces, las muertes se reducen a simples cifras cuando se producen a miles de quilómetros de la casa de uno, y se encajan entre el Ibex 35 y los deportes en el informativo del mediodía. Pero no es el objeto ahora juzgar eso, simplemente dar fe de ello, porqué simplemente es así.

¿Entonces qué hay en la tragedia de este chico, el jugador Puerta, que nos golpea de forma tan brutal nuestros estómagos? Desgraciadamente, jóvenes de 22 años mueren todos los días y, aunque el deceso de cualquier persona de esa edad ya es impactante por su dramática precocidad, está claro que hay algo más. En este caso, la profundidad de tal impacto viene del contraste de géneros: la combinación letal entre el cuento de hadas con un fulminante fin trágico. Hoy en día, el fútbol representa el mayor vehículo de evasión que tiene el hombre contemporáneo. Se trata de una narración perfecta: una competición de héroes fantásticos que representan modelos para los más pequeños, como lo fueron en su momento los antiguos héroes de la épica tradicional. El mundo del fútbol construye un relato paralelo al mundo real donde muchos se refugian a buscar un consuelo o simple distracción. Los futbolistas se elevan a la categoría de superhombres y sus proezas a ideales de fantasía. En medio de este relato colorista, un partido se tiñe de negro y, de golpe y porrazo, nos despertamos del sueño sin podernos agarrar a nada. Sin explicación convincente, lo mejor de todos nosotros cae al suelo fulminado y nos damos cuenta que el héroe también es débil, como todos los demás. Del cielo al infierno en una jugada. El relato perfecto se desvanece y la realidad se impone de la peor de las maneras. Y es que cuando mueren los héroes, la sociedad los llora desconsolada y se pregunta: ¿Por qué a ellos también?

Benvinguda

Com en la primera vegada de tots els afers d'aquest planeta, sempre hi ha errades, imprevistos... Ho dic perquè aquest és el primer comentari que escric en aquesta nova finestra telemàtica d'expressió personal. Per tant, vagin per endavant les disculpes per aquelles estupideses que es diguin en aquest article, que només té pretensions de presentació.

Comentàvem fa ja mesos amb companys de la vida real i aficionats al blog virtual (Oriol, Enric), que això dels blogs no és res més que un nou mitjà d'expressió que els mortals utilitzem com a vehicle d'evasió, de forma gairebé terapèutica. Sincerament, així me'l prenc. A més, escric. La meva professió consisteix, i perdoneu-me la simplificació, en escriure i poca cosa més, cosa que sobre el paper hauria de facilitar les coses. Doncs, apa. No espereu, però, un abocament de sensacions de la meva vida personal, sinó més aviat, una continua reflexió sobre allò que m'envolta, potser també en un radi més inmediat però sobretot d'aquells afers exteriors que m'interessen, relacionats amb allò que em dedico que és, per una banda -i en la mesura que em deixen- la informació i, per l'altra, aficions com la música, el cinema, la literatura, els mitjans de comunicació, la política (d'aquí i d'allí), la ciència social, les noves tecnologies o la història.

Si tot va bé, això serà un quadern de bitàcora, un calaix de sastre, una llibreta de notes, un modest observatori de la realitat, un ull de bou al món. O no serà res d'això. Espereu idees, pamflets, reflexions, opinions, cròniques, crítiques, diatribes, disquisicions, consells prescindibles, anècdotes curioses, notícies que ens fan més febles i que ens recorden l'absurditat de certes coses i la importància de ben poques, literatura de rebaixes i un llarg etc. Ah, i Benvinguts!