Transparente

Lo vimos en Barcelona por primera vez la pasada edición del Festival de Jazz. Acompañaba con su guitarra transparente al gran Herbie Hancock en un concierto memorable en el Palau de la Música. Nos sorprendió desde el principio con sus solos interminables que llenaron de reminiscencias africanas los clásicos motivos hancockianos. Aunque la estrella brilló, su acompañante dejó a los presentes un agradable sabor de boca que no podía terminar ahí.

Los programadores del festival se dieron cuenta de ese amor a primera vista entre público y músico, y decidieron invitar a este último para que, en solitario, llenara de sonidos una de las noches del festival. El de Benín, Lionel Loueke, respondió a la invitación y actuó el pasado viernes en la acogedora sala Zac.

Loueke convenció en la distancia corta y mostró que se trata de uno de los jóvenes jazzmen más emergentes del momento -lo dice la Asociación de Periodistas de Jazz Norteamericanos-, a pesar de que sólo cuenta con tres discos en solitario en su haber. Fue un concierto sencillo en su puesta en escena: sólo un elegante desnudo del músico ante los oídos de un personal entregado. Aunque los acordes y los pasajes ejecutados con magistral brío se sobreponían con aparente desorden, la velada destilaba una constante simpleza. Todo lo que allí sonó fue transparente y sin artificios. Ese fue el logro: hacer simple lo complejo.

Entre el folklore africano y la fusión más ambiciosa, Loueke recorrió distintos paisajes sonoros con un lenguaje personal (aunque recuerda a otros granes africanos como el bajista y guitarrista Richard Bona). Experimental pero con constantes referencias a la música popular, el guitarrista beninés punzó las cuerdas en los temas más combativos, las enmudeció para recordarnos sus orígenes y las acarició para dar mensajes claros de paz (así lo dijo). Su voz acompañó con ritmo y melodía los recorridos incansables de sus dedos, dando cuerpo a un conjunto rico en matices y colores. Y el personal agradeció una demostración de virtuosismo nada arrogante, sino directa; nada fría sino viva. Una velada tan transparente como su guitarra.

Lionel Loueke
Sala Zac. 23/XI/2007
Festival de Jazz de Barcelona

Un dia de projecte

- No em pregunteu perquè quan em demanen que expliqui un conte per explicar un projecte de tesina, em surt això... (tal com raja)

«Aquell dia, el doctorant no es trobava precisament en plena forma. Eren massa mesos donant voltes a allò mateix. No importa el seu nom; el més rellevant és que aquelles setmanes dormia poc, feia ulleres quasi permanentment i s’irritava amb facilitat. Passava per una d’aquelles fases del projecte en què l’aspirant només aspirava a pensar “Campi qui pugui!”. Sort que l’havien advertit.

El projecte era interessant, o això almenys pensava ell, no importa el seu nom. Des del principi, creia fermament que el títol era original, nou, innovador, tenia allò que els no professionals en diuen ganxo, que ¿revolucionaria la ciència social? No, home no! Per què no? Se li permetia al principi ser ambiciós. Era la fase inicial d’optimisme desmesurat, o això almenys pensava ell, no importa el seu nom. Amb el temps, El passat com a producte. Una aproximació a la visió i tractament dels mitjans de comunicació catalans de la Història recent d’Espanya li sonava a un títol ampul·lós, arrogant, pretensiós, però alhora carrincló, gris, amb aquell regust de naftalina dels llibres de vell que ja ningú compra. És obvi que el company estava desanimat. Fase de crisis. Ja eren massa hores i hores per descobrir si Catalunya, amb el seu fet diferencial i tot, té una relació especial amb el seu passat a través dels seus mass media o si, pel contrari, el seu tractament de la història recent pròpia i aliena com a entreteniment o informació no té cap particularitat a destacar o digne d'ésser estudiada.

Però aquell dia de novembre, el doctorant havia de superar-se, malgrat que no s’hagués aixecat amb aquells somriures televisius que sedueixen a primera hora del matí a qualsevol. Aquell mateix dia tenia una trobada amb el tutor per explicar els (no) avanços del projecte. Li diria que ja no sabia per on tirar, que s’havia recorregut massa arxius i biblioteques, que potser feia falta un nou enfocament, que haver-se centrat en els continguts històrics del mitjans nostrats potser era insuficient i que haguera estat millor penetrar en el sentit polític i ideològic de tot plegat, si aquest interès per la història en majúscules tant català, respon als batecs o demandes d’amplis sectors socials, que tenia massa dubtes a aquestes alçades, en definitiva. La pregunta que es faria és si encara estava en condicions de trobar prou elements per corroborar una tesi potser massa inestable d’entrada: L’interès dels mitjans catalans per la Història recent d’Espanya es deu a la necessitat de trobar en el passat referents ideològics que sostinguin les demandes polítiques d’uns i que justifiquin les resistències dels altres. Com se li havia acudit una cosa així? No era massa evident? Tothom utilitza la història, no? ¿Com demostrar científicament, si això és possible, un fet que, a més, resta en els sentiments, emocions i interessos de gents molt diferents? I si no ho demostrava, ¿en què quedaria tot plegat? El projecte es reduiria aleshores a un extens compendi de dades i més dades unides per un vague nexe d’unió. La paraula refús se li apareixia constantment, o això pensava ell, no importa el seu nom.

Potser el nou dia serà profitós, ho veurà més clar, el Doctor li farà veure que anem pel bon camí. En definitiva, les hores i l’aprenentatge ja no els pot esborrar ningú. Potser aviat vindrà una nova fase d’optimisme, o això pensava ell, no importa el seu nom.»