L’a més a més de l’estiu

Els aficionats a la música estem d’enhorabona aquest mes d’agost. A la nombrosa oferta musical a Catalunya farcida de festivals tallats per un patró força similar (encara que cadascun amb el seu estil), s’hi ha sumat la que crec que és la proposta més fresca i original d’aquest estiu. El festival no és nou: el Mas i Mas Festival (que, per cert, va començar la setmana passada). El què canvia és el format del certamen, allò que realment ha estimulat prou a aquest cronista per explicar-ho als lectors del seu modest bloc.

La idea és senzilla però no deu haver estat fàcil posar-la a la pràctica pels organitzadors. Es tracta de programar un concert diari (i en doble sessió: a les 20 h i a les 21:30 h), tot el mes d’agost al Teatre Grec de Montjuïc, i a un preu econòmic. La idea de fons que inspira tot plegat tampoc és cap producte de l’enginyeria del màrqueting. Els promotors del festival han observat que després d’una voràgine de festivals i concerts durant els mesos de maig, juny i juliol; de cop la ciutat es queda orfe d’una programació potent de música al mes d’agost. Es tracta, per tant, de cobrir aquest buit amb una oferta, potser no tan pretenciosa però que no renunciï a una exigència de qualitat que, per cert, sempre caracteritza la oferta musical dels locals que porten el grup Mas i Mas (per exemple, Jamboree o Tarantos).

Hi ha més punts a favor. Un, l’aposta pels artistes de casa. Sí, d’acord. Em direu que és una forma d’abaratir els costos del xiringuito, i és cert. No obstant, és just recordar que, en aquest país, recolzar els músics locals encara equival a jugar-se-la. Per tant, cal reconèixer els riscos que es prenen en elaborar un cartell amb artistes que el gran públic desconeix. L’altre factor a aplaudir és la gran varietat musical i la distribució dels intèrprets en funció d’estils. Hi ha una mica de tot: jazz, folk, gospel, indie, hip-hop, rumba, fusió, ska,...i cada vetllada inclou dos grups o solistes, en funció de l'estil que toquen. Senzill però pràctic: aquells que saben què els agrada i què no, sabran què escollir. Els que tindran més problemes seran aquells que els agrada tot, però...beneït dilema!

Finalment, l’emplaçament és realment perfecte: el Grec. Marc incomparable i altres tòpics que no se m’acudeixen però que van com anell al dit per aquest teatre. ¿Quina millor manera de gaudir de bona música aquest agost? Se me n’acudeixen altres però aquesta és innovadora i cal aprofitar-la, abans que l’any que ve a l’Ajuntament se li acudeixi una nova manera de castrar les bones iniciatives privades (pregunteu-ho als organitzadors del B-Estival) d’aquells que volen mantenir la flama de la música en viu a la ciutat de Barcelona, fora de grans operatius de macrofestivals que aporten molt poc... en la música, no en lo altre. De moment, hi col·laboren. Que duri.

Qui apadrina qui?

Estiu. Vacances per una bona majoria de professionals del periodisme. Època en la que els mitjans de comunicació es converteixen en companyies de 'low news', en màquines de xurrus de notícies de baixa intensitat. Època de calçador, en la que qualsevol fet mínimanent remarcable es converteix en notícia. Època en la que els diaris s'aprimen, els breus esdevenen columnes i les columnes muten en cridaneres capçaleres. Època, en definitiva, de les grans rebaixes informatives.

Per això, què millor que ser espabilat, no? Això deuria pensar el gran professional que, un bon dia, va començar a regirar els blogs de la xarxa per comprovar si, per aquells cops de sort, qualsevol minucia virtual es convertiria en el gran fet de l'estiu. Retirats a la Costa Brava de torn la majoria de peixos grossos de l'alta política, ara només xerren els darrers de la fila, aquells que frissen per obtenir un mínim protagonisme a les vastes estructures de poder que són els partits. I així, el nostre amic, ho va trobar. Un REGIDOR DE TORREDEMBARRA tindria els seus minuts de glòria (sí, sí, allò de’n Warhol i tal…). La seva falsa campanya d'apadrinament de nens extremenys donava per això i per més. Ell no ho sabia…

I així, portada de tots els diaris el dia següent. No cal dir-ho: un bon merder convenientment sobredimensionat en plena negociació pel finançament autonòmic. Creieu-me, hi ha un bon munt de posts en blogs de polítics -que no són primeres espases- que farien alçar de la tumbona a més d'un. Però ara tocava aquest i la seva versió 2.0 protagonitzada per un 'ben nascut’, un ex diputat d'un partit independentista que s'entesta en devaluar-se com a figura política sense cap mena d'autocompassió. Quina llàstima!

I entre el soroll mediàtic, aquest nivell que demostra que no cal ser dels plans LOGSE per a ser un 0 a l'esquerra i aquesta calor, ja estem tots confosos. Confusió que, de passada, amaga informacions àdhuc més interessants que els fills de l'Angelina i en Brad, l'altra gran notícia del moment juntament amb les pulsions filantròpiques del nostre estimat regidor.

A vegades, cal anar més enllà per veure que les relacions catalano-extremenyes no acaben en quatre retrets de taberna en bits. Mireu, sino, en Gallardo. Aquest sí que en sap. Ja des del maig que volia comprar el grup de comunicació més important que ara està a la venda. Sí, sí, un empresari del sector siderúrgic amb ànsies de ser el ‘Murdoch de Badajoz’ i que ja havia pactat al juny la compra del grup Zeta (operació en la que el Grup Prisa es reservava una estratègica participació), per uns quants milions d’Euros. A finals d’aquest juliol, s’ha sabut que la oferta ha estat desestimada per part de Zeta i que ni els pits de les belles damisseles de l’Interviú ni el diari dirigit pel germà del conseller passaran a mans del grup del nostre heroi.

Perquè per un moment, un ‘holding’ extremeny ha estat a punt de comprar el segon diari més important de Catalunya, aquest que ara s'alinea amb el president Montilla per defensar-se dels cops de’n Solbes i companyia, el diari de capçalera del recentment estrenat Front Català (que ja veurem què durarà...tralarà...).

¿Què haurien dit de tota la disputa entre comunitats amb aquest nou amo tant particular? Finalment, no ha passat però...oi, Sunyé, que l’ensurt no ens el treu ningú?