UN COP D'ULL

El primer presidente del mundo

2008-11-11T19:17:00.003+01:00

Gustará más o menos, causará el más absoluto de los escepticismos en unos, o simbolizará el nuevo Mesías para los otros; Obama significa seguro algo nuevo. Hay algo en su biografía, que enlazado con las reacciones de euforia en todo el mundo por su elección como nuevo presidente de EE.UU., nos revela algo profundamente novedoso que conviene pararse a reflexionar. Si hasta ahora nos preguntábamos por el mundo global, por la trascendencia del conjunto de intercambios culturales y económicos entre todos los pueblos de la tierra, y hasta por la necesidad de articular instituciones a nivel planetario que regulen estas relaciones (y más ahora que queremos coordinar la respuesta global a la crisis financiera); estos días algo se nos ha adelantado. Por primera vez en la historia, hay una figura que puede ser considerada como el presidente de todo el planeta, cosa que podemos afirmar a tenor de la legitimidad mundial que le ha sido dada en todos los rincones de éste, más allá de que sólo fuera votado por los estadounidenses.

Precisamente un producto de esta globalización –sin eso, sería imposible-, Barack Obama, hijo de negro de Kenia y blanca de Kansas, infancia entre Indonesia y Hawai, y un claro ejemplo de ascensor social; se convierte en el primer presidente global. ¿Cómo explicar sino que el mayor mitin de Obama fuera en Alemania y acogiera unas 200.000 personas? ¿Cómo entender las expectativas desencadenadas a lo ancho y largo del globo que, sin duda, no podrán ser todas cumplidas por el hecho de ser contradictorias? La respuesta es sencilla: Obama puede representarnos a cualquiera en este mundo post-postmoderno. Obama es mestizo, ha vivido en sus carnes la mezcla cultural, tiene relación directa o indirecta con tres continentes (ha vivido en dos), y con las dos religiones más importantes del mundo (aunque es profundamente cristiano, eso sí), se ha codeado y conoce bien todas las clases sociales, y ha logrado entrar de lleno en la nueva era de Internet llegando a masas de jóvenes de distintas extracciones sociales mediante las nuevas tecnologías.

Decía un columnista de La Vanguardia que Europa adoraba a Obama porque no era visto como un norteamericano y puede ser cierto, aunque también lo es que una mayoría de europeos odian a Bush. Otro columnista del mismo rotativo indicaba que los escépticos no entienden que la importancia de la elección de Obama no es sólo lo que pueda hacer en el futuro, sino en si misma. Su elección como presidente de la primera potencia de EE.UU. es trascendental per se pero aún lo es más su condición de presidente de todos. En las anteriores elecciones americanas, bromeábamos a menudo sobre que los estadounidenses deberían permitirnos a los demás votar a su presidente por la importancia que tenían los EE.UU. en el conjunto. Pues bien, justo ahora cuando se les empieza a cuestionar ese papel de primera potencia, aparece un hombre que parece el menos americano de los americanos (falso, en EE.UU. todos son inmigrantes) y que, aunque no lo hayamos votado directamente, parece haber sido elegido por todos los habitantes de los cinco continentes. ¿O alguien cree que si en España hubiéramos podido votar al presidente americano, un hubiéramos escogido a Obama? O aún peor, ¿es posible imaginar que pasaría si nos obligaran a elegir entre ZP y Obama? Mejor no pensarlo.

Por todo ello, el mundo ha elegido a su primer presidente antes de que pudiera hacerlo. Quizá es el momento de plantearse, ahora que estamos en época de cambio (o crisis, que etimológicamente es lo mismo), como gestionar el mundo global de todos y para todos. Obama no será la solución. En todo caso, sólo es el principio.

"Llibre de cares"

2008-10-28T14:06:00.008+01:00

Perdoneu d’entrada la cita però crec que és prou trillada com per utilitzar-la en aquest humil bloc. Deia en Josep Pla que es podien dividir les teves relacions personals en tres categories. Són prou conegudes: amics, coneguts i saludats. Una forma senzilla d’organitzar el món social, que en el cas de l’escriptor de Palafrugell era abundant. Però Internet, aquest artefacte que hem d’escriure en majúscules perquè es tracta indiscutiblement de la nova divinitat del segle XXI, ens refà aquesta classificació tan simple per reduir-la a un sol grup. L’amic és ara l’amic, el conegut i el saludat, tots tres alhora. Parlo, efectivament, de les xarxes socials.

Avui dia, Myspace i Facebook són les dues xarxes socials més conegudes i rellevants del cyberespai, si ens atenem a nombre d’usuaris. És curiosa la història de Facebook, nascuda per iniciativa d’un grup d’estudiants de Harvard un pèl avorrits que, prenent el model de Myspace, van crear una xarxa alternativa inicialment dirigida exclusivament a estudiants universitaris i que, poc a poc, s’ha anat obrint a gent de totes les edats. L’objectiu inicial era el de crear una eina que permetés a tots els estudiants del campus de Cambridge relacionar-se fàcilment i posar en comú aspectes dels estudis, així com d’altres extraacadèmics, ja m’enteneu. Salvant les distàncies, una mena d’Intranet creat no per la institució sinó pels mateixos estudiants; cosa que, per cert, recorda molt als orígens d’Internet fora de l’àmbit militar allà pels anys setanta.

Les xarxes socials telemàtiques són la punta de l’iceberg dels canvis que suposen Internet en la nostra manera de relacionar-nos amb l’exterior. Són una eina, no ho oblidem, i l’ús sempre el determina l’usuari. Tot es redueix a com ens ho agafem: si com a mitjà o com a un fi. Com a mitjà, et permet, per exemple, saber de forma senzilla i menys comprometedora (Sí, admeteu-m’ho, no és tan fàcil trucar a una persona amb la que fa deu anys que no et veus), què està fent un company de secundària, preguntar-li com li va i, en última instància, organitzar una fabulosa trobada d’ex-companys amb tots el pros i contres que aquestes comporten. Bravo. És una eina que t’organitza els teus contactes, encara que no en distingeixi el grau d’amistat a la manera d’en Pla. Bé. Pot servir per contemplar amb absurda nostàlgia que has conegut a prou gent, a persones interessants, diferents, complexes, somiadores, viatjants, afectuoses, simples, misterioses,...i ara els tens tots allí, classificats per un ordre alfabètic dubtós, reduïts a una fotografia de 40x40 i a un perfil de formulari. No passa res, està bé.

Ara bé, si el teu món acaba on acaben els teus 200 amics de Facebook, malament. Si això és una competició per veure qui coneix a més individus (que recorde-m’ho, no tots són ‘reals’), malament. Si sacia les teves baixes passions ‘voyeurs’ només, malament. No és un problema de les xarxes socials. De fet, és un conflicte que pertany a la revolució de la Galaxia Internet: molts busquen a la xarxa virtual el que no troben en el món real. El que feien els 'hippies' amb l’LSD! O, potser per això Internet s’escriu en majúscula, perquè és el nou Redemptor.

En aquestes qüestions sempre hi ha els apocalíptics que alerten de la falta de relacions ‘reals’ que causa aquest auge del món ‘virtual’. Alguna part de la raó tindran. També sorgeixen un munt de teories conspiratives sobre el control que exerceix una societat secreta i clandestina sobre el lliure individu. Escèptics però atents, que mai se sap. I, finalment, els acadèmics ex ‘freakies’ que veuen la proliferació de xarxes socials com un reflex de les classes socials convencionals (ramificades en tribus urbanes) al món de la xarxa. Com a fenomen juvenil, ja hi ha estudis que determinen que els usuaris de Myspace provenen de classes mitja-baixes, amb pitjors notes i de tendències i gustos més alternatius, en contrast a uns usuaris de Facebook amb perfil d’estudiant universitari, sofisticat i culte, però també més convencional. Serà pels distingits orígens d’un i altre...

En definitiva, un món de múltiples cares, les del “llibre”, suposo. Tan complex i, en certa manera, atractiu, que explicaria la dispersió d’aquest text.

L’a més a més de l’estiu

2008-08-10T02:11:00.003+02:00

Els aficionats a la música estem d’enhorabona aquest mes d’agost. A la nombrosa oferta musical a Catalunya farcida de festivals tallats per un patró força similar (encara que cadascun amb el seu estil), s’hi ha sumat la que crec que és la proposta més fresca i original d’aquest estiu. El festival no és nou: el Mas i Mas Festival (que, per cert, va començar la setmana passada). El què canvia és el format del certamen, allò que realment ha estimulat prou a aquest cronista per explicar-ho als lectors del seu modest bloc.

La idea és senzilla però no deu haver estat fàcil posar-la a la pràctica pels organitzadors. Es tracta de programar un concert diari (i en doble sessió: a les 20 h i a les 21:30 h), tot el mes d’agost al Teatre Grec de Montjuïc, i a un preu econòmic. La idea de fons que inspira tot plegat tampoc és cap producte de l’enginyeria del màrqueting. Els promotors del festival han observat que després d’una voràgine de festivals i concerts durant els mesos de maig, juny i juliol; de cop la ciutat es queda orfe d’una programació potent de música al mes d’agost. Es tracta, per tant, de cobrir aquest buit amb una oferta, potser no tan pretenciosa però que no renunciï a una exigència de qualitat que, per cert, sempre caracteritza la oferta musical dels locals que porten el grup Mas i Mas (per exemple, Jamboree o Tarantos).

Hi ha més punts a favor. Un, l’aposta pels artistes de casa. Sí, d’acord. Em direu que és una forma d’abaratir els costos del xiringuito, i és cert. No obstant, és just recordar que, en aquest país, recolzar els músics locals encara equival a jugar-se-la. Per tant, cal reconèixer els riscos que es prenen en elaborar un cartell amb artistes que el gran públic desconeix. L’altre factor a aplaudir és la gran varietat musical i la distribució dels intèrprets en funció d’estils. Hi ha una mica de tot: jazz, folk, gospel, indie, hip-hop, rumba, fusió, ska,...i cada vetllada inclou dos grups o solistes, en funció de l'estil que toquen. Senzill però pràctic: aquells que saben què els agrada i què no, sabran què escollir. Els que tindran més problemes seran aquells que els agrada tot, però...beneït dilema!

Finalment, l’emplaçament és realment perfecte: el Grec. Marc incomparable i altres tòpics que no se m’acudeixen però que van com anell al dit per aquest teatre. ¿Quina millor manera de gaudir de bona música aquest agost? Se me n’acudeixen altres però aquesta és innovadora i cal aprofitar-la, abans que l’any que ve a l’Ajuntament se li acudeixi una nova manera de castrar les bones iniciatives privades (pregunteu-ho als organitzadors del B-Estival) d’aquells que volen mantenir la flama de la música en viu a la ciutat de Barcelona, fora de grans operatius de macrofestivals que aporten molt poc... en la música, no en lo altre. De moment, hi col·laboren. Que duri.

Qui apadrina qui?

2008-08-06T10:13:00.020+02:00

Estiu. Vacances per una bona majoria de professionals del periodisme. Època en la que els mitjans de comunicació es converteixen en companyies de 'low news', en màquines de xurrus de notícies de baixa intensitat. Època de calçador, en la que qualsevol fet mínimanent remarcable es converteix en notícia. Època en la que els diaris s'aprimen, els breus esdevenen columnes i les columnes muten en cridaneres capçaleres. Època, en definitiva, de les grans rebaixes informatives.

Per això, què millor que ser espabilat, no? Això deuria pensar el gran professional que, un bon dia, va començar a regirar els blogs de la xarxa per comprovar si, per aquells cops de sort, qualsevol minucia virtual es convertiria en el gran fet de l'estiu. Retirats a la Costa Brava de torn la majoria de peixos grossos de l'alta política, ara només xerren els darrers de la fila, aquells que frissen per obtenir un mínim protagonisme a les vastes estructures de poder que són els partits. I així, el nostre amic, ho va trobar. Un REGIDOR DE TORREDEMBARRA tindria els seus minuts de glòria (sí, sí, allò de’n Warhol i tal…). La seva falsa campanya d'apadrinament de nens extremenys donava per això i per més. Ell no ho sabia…

I així, portada de tots els diaris el dia següent. No cal dir-ho: un bon merder convenientment sobredimensionat en plena negociació pel finançament autonòmic. Creieu-me, hi ha un bon munt de posts en blogs de polítics -que no són primeres espases- que farien alçar de la tumbona a més d'un. Però ara tocava aquest i la seva versió 2.0 protagonitzada per un 'ben nascut’, un ex diputat d'un partit independentista que s'entesta en devaluar-se com a figura política sense cap mena d'autocompassió. Quina llàstima!

I entre el soroll mediàtic, aquest nivell que demostra que no cal ser dels plans LOGSE per a ser un 0 a l'esquerra i aquesta calor, ja estem tots confosos. Confusió que, de passada, amaga informacions àdhuc més interessants que els fills de l'Angelina i en Brad, l'altra gran notícia del moment juntament amb les pulsions filantròpiques del nostre estimat regidor.

A vegades, cal anar més enllà per veure que les relacions catalano-extremenyes no acaben en quatre retrets de taberna en bits. Mireu, sino, en Gallardo. Aquest sí que en sap. Ja des del maig que volia comprar el grup de comunicació més important que ara està a la venda. Sí, sí, un empresari del sector siderúrgic amb ànsies de ser el ‘Murdoch de Badajoz’ i que ja havia pactat al juny la compra del grup Zeta (operació en la que el Grup Prisa es reservava una estratègica participació), per uns quants milions d’Euros. A finals d’aquest juliol, s’ha sabut que la oferta ha estat desestimada per part de Zeta i que ni els pits de les belles damisseles de l’Interviú ni el diari dirigit pel germà del conseller passaran a mans del grup del nostre heroi.

Perquè per un moment, un ‘holding’ extremeny ha estat a punt de comprar el segon diari més important de Catalunya, aquest que ara s'alinea amb el president Montilla per defensar-se dels cops de’n Solbes i companyia, el diari de capçalera del recentment estrenat Front Català (que ja veurem què durarà...tralarà...).

¿Què haurien dit de tota la disputa entre comunitats amb aquest nou amo tant particular? Finalment, no ha passat però...oi, Sunyé, que l’ensurt no ens el treu ningú?

El (encara no) president

2008-07-27T02:14:00.009+02:00

Un altre cop Obama. La figura del candidat demòcrata a la Casa Blanca segueix despertant un gran interès, almenys per aquest humil cronista. Després de tot el que hem llegit i sentit sobre el personatge, un es comença a preguntar si el seu èxit no pot haver estat prematur. Aquests darrers dies, el podem veure viatjar per tot el món: per Afganistán, Iraq, Europa, etc. Per on ha passat, ha estat rebut amb honors de cap d'Estat i ha aconseguit notables èxits de cara a la seva campanya contra John McCain (en destaca el recolzament d'Iraq al seu pla de retirada de les tropes nord-americanes del país d'Orient Mitjà). Com si ja fos el president de la primera potència internacional, Barack Obama s'ha passejat pel globus confirmant-se de passada com un dels homes més mediàtics del moment arreu del món.

Aquest pot ser el problema. Obama sembla ja haver guanyat. En relatiu poc temps, aquest mulat ha aconseguit arribar al zenit de la seva carrera, esdevenint el primer candidat afroamericà de la Història, cosa que ha quedat perfectament escenificada en aquest tour a diversos indrets del planeta. Però la realitat és que no ha aconseguit res més que il·lusionar els que ja el veneren. Europa sembla adorar-lo mentre bona part de l'opinió pública dels EE.UU. encara es debat sobre la seva figura i el seu suposat carisma. Cert és que Obama representa aire fresc en una política nord-americana que ha de recuperar el crèdit perdut amb el ciutadà durant l'era Bush, però precisament aquesta senyera del canvi que representa el candidat demòcrata és el que pot tirar enrera a molts votants conservadors o, simplement, persones que no hi acaben de confiar.

Recordem que la vertadera raó de ser d'aquesta gira internacional és el fet de voler rebatre als crítics que l'acusen de no tenir prou experiència en política internacional. I, fins i tot, després d'haver demostrat que els seus aires de canvi també tenen la seva traducció en les relacions exteriors, ara que sembla que la seva popularitat al món es dispara; segueix sense acabar de distanciar-se a les enquestes del seu gris rival.

No ens en refiem, no. Això dels EE.UU. ens queda prou lluny i és prou complex com per tirar-nos a la piscina. Queda clar que si es presentés a Europa, arrasaria; però a l'altra banda de l'Atlàntic, representar el canvi pot sortir-li molt car. Obama podria esdevenir el primer president dels EE.UU. que mai ho va ser.

Lo primero, la libertad

2008-06-15T02:58:00.006+02:00

Ha sido el tema que ha sacudido la sosegada realidad danesa estos últimos años, a pesar de que todo empezó en el ya lejano septiembre de 2005. Por aquel entonces, el diario Jyllands-Posten publicaba una serie de 12 caricaturas de Mahoma para ilustrar un problema de puro ámbito local: el escritor danés Kare Bluitgen no encontraba un ilustrador para un libro infantil basado en la vida del profeta del Islam, y el Jyllands-Posten mostraba el trabajo de 12 dibujantes del país. Nadie en el diario –uno de los más vendidos del país– se podía imaginar las consecuencias de esa publicación: los embajadores de diez países musulmanes, incluido el representante de Palestina en el país nórdico, protestaron unas semanas después por lo que consideraban una ofensa al Islam. Tras eso, todo lo demás. Las protestas en el mundo islámico, la ‘respuesta occidental’ en forma de nuevas caricaturas publicadas en diarios noruegos y franceses, las amenazas y el boicot a productos daneses, los avisos de bomba en la redacción del rotativo danés, las disculpas forzadas,...

Este mismo 2008, aún en Indonesia coleaban protestas contra Dinamarca por las controvertidas viñetas, a la vez que la policía danesa anunciaba la detención de diversas personas que supuestamente preparaban un atentado contra uno de los 12 caricaturistas. ¡Casi tres años después! Con todo esto, Dinamarca respira tras el temporal aunque echa la vista atrás con cierta precaución. Al menos, eso se puede corroborar al hablar con las gentes de a pie del país. “Fue una situación muy extraña. Normalmente, aquí no somos nunca el centro de atención y entonces lo fuimos”, recuerda Helle, una estudiante de la universidad de ciencias naturales de Copenhague. “Hubo mucha polémica: aquí la comunidad musulmana es muy numerosa y había tensión”. Lo cierto es que el debate sobre los límites de la libertad de expresión y el respeto a toda cultura o religión tuvo una gran repercusión en un país de enorme tradición liberal y que ha basado en la tolerancia al prójimo toda su cultura democrática. Por una vez, el choque entre libertades puso entre la espada y la pared a un país que, además, cuenta con una importante población musulmana de origen turco.

“Aquí mucha gente se enfadó mucho cuando el diario pidió perdón”, sigue la chica –el Jyllands-Posten se vio obligado a pedir disculpas en enero de 2006 tras la airadas reacciones del mundo musulmán–. “Durante ese tiempo, todos los diarios y las teles hablaban de lo mismo: fue un poco excesivo porque la gente no estábamos tan preocupados”.

Aunque muchas veces el mundo mediático y el de la calle no se corresponden, otros ciudadanos si vivieron con más intensidad la cuestión. Lo describe otro estudiante, aunque este de nacionalidad española. Luís, que se encuentra en Dinamarca en un intercambio de beca Erasmus, ha podido comprobar que la cosa preocupó y preocupa entre la población danesa. “Para muchos daneses, era un tema del que no querían hablar”, explica, “son muy tranquilos y respetuosos con todo el mundo, y creo que la cuestión se les escapa de las manos”.

Pero sigue viva. Las últimas informaciones que reciben los daneses no son nada tranquilizadoras a pesar de que todo debería haber pasado. El pasado abril, las embajadas danesas en Algeria y Afganistán fueron “temporalmente cerradas” por “cuestiones de seguridad”. El debate se reabrió con la re-publicación de las caricaturas a principios de año en el diario Politiken. Según encuestas publicadas por el mismo Jyllands-Posten, una mayoría de los daneses reprobó dicha 're-publicación', que se ha interpretado como una mera provocación. Los datos no dan lugar a dudas: si los daneses apoyaron la primera publicación como un símbolo de normalidad en un país que garantiza la libertad de expresión, esta vez sólo un 37,9% apoyaban la iniciativa del Politiken frente al 58,5% que se mostraron en contra. Otra muestra de que el tema cansa entre la opinión pública del país del príncipe Hamlet. Para muchos, parece una pesadilla que no tiene fin. El alto precio de la libertad.

¿Humo o ilusión?

2008-06-11T01:02:00.009+02:00

Tienen razón sus críticos. Obama es un gran vendedor de humo. También los magos utilizan a veces el humo para crearnos una ilusión, para que creamos en algo que vas más allá de nuestra realidad. En nuestras manos está querer participar del juego abiertamente, dispuestos a asumir la ilusión o, por el contrario, obsesionarnos en querer descubrir el truco.

Y es que la gran cualidad de Barack Obama, este hijo de padre keniano y madre de Kansas, nacido en Hawai y criado en Indonesia, es su capacidad de generar ilusión en un país ávido de esperanzas tras una etapa gris protagonizada por George W. Bush. Sólo hay que repasar por unos instantes algunos de sus discursos. No vayamos muy lejos, veamos rápidamente que lenguaje utilizó en la reciente alocución en la que se proclamaba candidato demócrata a la Casa Blanca. “Hoy acaba una travesía histórica y comienza otra, una travesía que traerá un nuevo y mejor día para Estados Unidos”, espetó justo antes de anunciar su elección. Ciertamente, no hay concreción en sus palabras. Pura metáfora, aparentemente vacía de contenido.

Pero es el lenguaje que el público necesita. Como un clásico predicador, Obama apunta directamente a la emoción de los asistentes. Su tono, sus palabras, su mirada al horizonte crea la sensación común de que todo es posible. Su lema, ‘yes, we can’ juega precisamente con ese posibilismo. Y aunque, sí, vende humo, da a la política aquello que debería constituirla: su capacidad de cambiar los destinos colectivos. Contra los proyectos de circunstancias, del día a día, que se dejan llevar según los mueve la propia realidad, la política se reconcilia gracias a Obama con la posibilidad de poder transformar esa misma realidad. Y eso la gente, aunque no lo pensemos, lo sabemos.

Lo ideal (¿Existe tal cosa?) sería que tras el humo, apareciera algo concreto. Aceptarán que haya truco, pero exigirán que éste no falle a última hora. En definitiva, que Obama, en el caso de que llegue hasta al final de su carrera, no desilusione a millones de personas que han creído en él y en su capacidad casi mesiánica de guiar una ilusión de transformación. Veremos… Aunque cabe la sospecha, merece el beneficio de la duda, además del aplauso para quien es capaz de coger las riendas de un proyecto colectivo. ¿Un nuevo líder?

El Palau rep la veu de l'Àfrica

2008-01-17T14:43:00.000+01:00

Als seus 75 anys, Miriam Makeba continua sent la gran ambaixadora de la música africana arreu del món. El Palau rep avui la dama sud-africana en una de les darreres oportunitats per gaudir de la seva veu: el concert d'aquesta nit s'emmarca en la gira de comiat The Farewell Tour.

"Esclar que estic trista: el pitjor d'aquesta darrera gira és adonar-te que et fas gran", explica Makeba, "que ja no pots saltar i ballar com abans". Però d'energia no n'hi falta a aquesta cantant amb cinc dècades de carrera a l'esquena. "Mentre pugui cantar, ho seguiré fent. M'encanta!", exclama en declaracions a l'AVUI amb un somriure emocionat a la cara.

Acabada d'aterrar a Barcelona des de Suècia i a punt per tornar al seu país després de l'actuació d'aquesta nit, Makeba oferirà un concert en què combinarà "cançons de sempre, i que tothom em demana, i algunes de més recents". Però "mentiria si digués que me l'he preparat molt: normalment trio les cançons cinc minuts abans del concert. Penso que és la millor manera que el resultat sigui espontani".

Els comiats sempre conviden a un balanç. A la memòria li ve ràpid el fet més especial d'una vida plena d'experiències: "Va ser el 1963, quan vaig actuar a Addis Abeba convidada per l'emperador Haile Selassie, davant dels líders de les independències africanes. Jo era molt jove i tenia grans esperances que també a Sud-àfrica obtinguéssim la llibertat".

Marcada per l'exili
I és que la vida de Miriam Makeba ha estat marcada pel seu exili involuntari de més 30 anys de la Sud-àfrica de l'apartheid. "Va ser molt dur, sobretot quan no em van deixar tornar al morir la meva mare", recorda, però "sempre vaig creure que tornaria i avui puc dir que sóc a casa".

L'exili va coincidir amb l'etapa més prolífica de la seva carrera. Anys d'èxit, amb temes com aquell Pata, pata del 1966 que va fer ballar el món sencer. "Als Estats Units hi vaig conèixer grans músics i en vaig aprendre'n molt, d'ells", rememora. "Era quan em van catalogar com a artista folk o world music, cosa que encara no entenc: tot és música, no?".

Artista compromesa amb la seva terra, Makeba explica les desigualtats entre l'Àfrica i l'Occident de forma senzilla: "Mentre els poderosos tinguin avarícia, res no canviarà. L'Àfrica és rica en recursos però la gent hi és pobra". Malgrat tot, no perd l'esperança que la seva música ajudi a invertir la situació. Com ha fet sempre.

---------

Article publicat al diari AVUI el 17/01/2008

Nota de l'autor: Bonica entrevista amb aquesta mítica cantant africana. Una persona respectable, compromesa amb el seu continent, lluitadora, en definitiva, un exemple.

Transparente

2007-11-25T17:03:00.001+01:00

Lo vimos en Barcelona por primera vez la pasada edición del Festival de Jazz. Acompañaba con su guitarra transparente al gran Herbie Hancock en un concierto memorable en el Palau de la Música. Nos sorprendió desde el principio con sus solos interminables que llenaron de reminiscencias africanas los clásicos motivos hancockianos. Aunque la estrella brilló, su acompañante dejó a los presentes un agradable sabor de boca que no podía terminar ahí.

Los programadores del festival se dieron cuenta de ese amor a primera vista entre público y músico, y decidieron invitar a este último para que, en solitario, llenara de sonidos una de las noches del festival. El de Benín, Lionel Loueke, respondió a la invitación y actuó el pasado viernes en la acogedora sala Zac.

Loueke convenció en la distancia corta y mostró que se trata de uno de los jóvenes jazzmen más emergentes del momento -lo dice la Asociación de Periodistas de Jazz Norteamericanos-, a pesar de que sólo cuenta con tres discos en solitario en su haber. Fue un concierto sencillo en su puesta en escena: sólo un elegante desnudo del músico ante los oídos de un personal entregado. Aunque los acordes y los pasajes ejecutados con magistral brío se sobreponían con aparente desorden, la velada destilaba una constante simpleza. Todo lo que allí sonó fue transparente y sin artificios. Ese fue el logro: hacer simple lo complejo.

Entre el folklore africano y la fusión más ambiciosa, Loueke recorrió distintos paisajes sonoros con un lenguaje personal (aunque recuerda a otros granes africanos como el bajista y guitarrista Richard Bona). Experimental pero con constantes referencias a la música popular, el guitarrista beninés punzó las cuerdas en los temas más combativos, las enmudeció para recordarnos sus orígenes y las acarició para dar mensajes claros de paz (así lo dijo). Su voz acompañó con ritmo y melodía los recorridos incansables de sus dedos, dando cuerpo a un conjunto rico en matices y colores. Y el personal agradeció una demostración de virtuosismo nada arrogante, sino directa; nada fría sino viva. Una velada tan transparente como su guitarra.

Lionel Loueke
Sala Zac. 23/XI/2007
Festival de Jazz de Barcelona

Un dia de projecte

2007-11-06T12:35:00.000+01:00

- No em pregunteu perquè quan em demanen que expliqui un conte per explicar un projecte de tesina, em surt això... (tal com raja)

«Aquell dia, el doctorant no es trobava precisament en plena forma. Eren massa mesos donant voltes a allò mateix. No importa el seu nom; el més rellevant és que aquelles setmanes dormia poc, feia ulleres quasi permanentment i s’irritava amb facilitat. Passava per una d’aquelles fases del projecte en què l’aspirant només aspirava a pensar “Campi qui pugui!”. Sort que l’havien advertit.

El projecte era interessant, o això almenys pensava ell, no importa el seu nom. Des del principi, creia fermament que el títol era original, nou, innovador, tenia allò que els no professionals en diuen ganxo, que ¿revolucionaria la ciència social? No, home no! Per què no? Se li permetia al principi ser ambiciós. Era la fase inicial d’optimisme desmesurat, o això almenys pensava ell, no importa el seu nom. Amb el temps, El passat com a producte. Una aproximació a la visió i tractament dels mitjans de comunicació catalans de la Història recent d’Espanya li sonava a un títol ampul·lós, arrogant, pretensiós, però alhora carrincló, gris, amb aquell regust de naftalina dels llibres de vell que ja ningú compra. És obvi que el company estava desanimat. Fase de crisis. Ja eren massa hores i hores per descobrir si Catalunya, amb el seu fet diferencial i tot, té una relació especial amb el seu passat a través dels seus mass media o si, pel contrari, el seu tractament de la història recent pròpia i aliena com a entreteniment o informació no té cap particularitat a destacar o digne d'ésser estudiada.

Però aquell dia de novembre, el doctorant havia de superar-se, malgrat que no s’hagués aixecat amb aquells somriures televisius que sedueixen a primera hora del matí a qualsevol. Aquell mateix dia tenia una trobada amb el tutor per explicar els (no) avanços del projecte. Li diria que ja no sabia per on tirar, que s’havia recorregut massa arxius i biblioteques, que potser feia falta un nou enfocament, que haver-se centrat en els continguts històrics del mitjans nostrats potser era insuficient i que haguera estat millor penetrar en el sentit polític i ideològic de tot plegat, si aquest interès per la història en majúscules tant català, respon als batecs o demandes d’amplis sectors socials, que tenia massa dubtes a aquestes alçades, en definitiva. La pregunta que es faria és si encara estava en condicions de trobar prou elements per corroborar una tesi potser massa inestable d’entrada: L’interès dels mitjans catalans per la Història recent d’Espanya es deu a la necessitat de trobar en el passat referents ideològics que sostinguin les demandes polítiques d’uns i que justifiquin les resistències dels altres. Com se li havia acudit una cosa així? No era massa evident? Tothom utilitza la història, no? ¿Com demostrar científicament, si això és possible, un fet que, a més, resta en els sentiments, emocions i interessos de gents molt diferents? I si no ho demostrava, ¿en què quedaria tot plegat? El projecte es reduiria aleshores a un extens compendi de dades i més dades unides per un vague nexe d’unió. La paraula refús se li apareixia constantment, o això pensava ell, no importa el seu nom.

Potser el nou dia serà profitós, ho veurà més clar, el Doctor li farà veure que anem pel bon camí. En definitiva, les hores i l’aprenentatge ja no els pot esborrar ningú. Potser aviat vindrà una nova fase d’optimisme, o això pensava ell, no importa el seu nom.»

‘Katalanische Literatur’

2007-10-09T18:52:00.000+02:00

Avui ha començat això que en diuen la Fira del Llibre de Frankfurt, segons els entesos, el mercat editorial més important del planeta, equiparable a la Biennal de Venècia en el camp de l'art o al Festival de Cannes en el del cinema. Com els almogàvers en el ducat de Neopàtria, ja ha desembarcat l’extensa comitiva catalana a la industrial ciutat germànica. Un exèrcit, el nostre, jo diria que format més per polítics i periodistes –tant se val el ram–, que per escriptors i editors, que han de ser els grans protagonistes d’aquest macroenvelat del llibre. Cal recordar-ho: la literatura catalana (singular i universal, segons sembla) és la convidada de l’edició d’enguany.

Moltes han estat les veus d’avís a la població: no n’hi ha per tant! Un país acostumat a escasses victòries pot interpretar la mínima concessió com el més gran dels triomfs i cal restar cautelós. Certament, això de Frankfurt sembla un bon sideral que per poc que s’aprofiti pot assegurar bons contractes a la indústria editorial en català sobretot a curt o mig termini. Els que ens saben (per exemple, en Sergio Vila-Sanjuán, que ho explica a Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats) asseguren que els rèdits d’un esdeveniment com la Buchmesse duren el què duren i, en funció de la capacitat dels nostres representants, poden estirar-se uns quants anys més, però tot depèn. Resumint, la fira pot assegurar un bon pic aquest any i el següent de noves traduccions de llibres del català a altres llengües. El que el llibre en català tingui una nova visibilitat en la monstruosa industria planetària –el que podríem dir-ne un salt qualitatiu– serà el que els analistes hauran d’anar veient en els transcurs d’aquests 6 dies de Fira i les temporades següents. Només així podrem parlar d’èxit o no.

Esperem que, pel bé de tot plegat, els alemanys i resta d’assistents llegeixin més els nostres llibres que els nostres diaris. Els més ben informats, però, ja sabran que la participació de les nostres insignes plomes i els mercaders corresponents ve acompanyada d’una tendra polèmica de províncies que farà més exòtica, si és possible, la presència catalana. Ja n’hem parlat prou, però no està de més estirar de les orelles a les nostres autoritats polítiques i mediàtiques per llançar-se els plats els uns als altres per uns autors per aquí i per allà.

La no presència d’autors catalans en llengua castellana en la comitiva oficial no hauria d’alegrar a ningú perquè es fa opaca una part substancial de la creació literària d’aquest país, i més recordant que Barcelona és un dels centres mundials de la industria editorial en llengua castellana. Una mínima representació, encara que simbòlica, hagués estat més elegant; sempre deixant en destacat primer terme la literatura en català, que és la que té, en aquest cas, la única oportunitat de fer-se veure. Uns per pors atàviques de ruptures impossibles per causes de llengua i els altres, tirant pel dret per poder mostrar al món el seu país petit i imaginari; han fet gran una polèmica absurda que pot entelar el possible èxit. (I, de passada, seguim subratllant els recels entre els d’aquí i els de més enllà de l’Ebre, que mai està de més posar més benzina al foc). Una llàstima. Tant de bo que els foranis entenguin aquest circ ibèric com un entranyable entremès mediterrani. Per a ells la literatura, que nosaltres, com sempre, ens quedem amb la retòrica.

¿Canvi menor?

2007-10-03T01:24:00.000+02:00

Avui ja no és ni l’ombra del que va ser. Tot un dia amunt i avall passa factura. El paper es desgasta, s’arruga, es dobla arbitràriament en plecs impossibles, es taca amb el cafè i pateix petits estrips. Són les ferides d’un dia sencer de batalla. ¿Què és més efímer d’un diari? ¿El seu contingut intel·lectual o el seu suport físic? Certament, a les mans d’un lector fidel com els d’abans (alguns diran que una mica menys curós i és cert), es desgasta abans la matèria que caduca el seu esperit, és a dir, les notícies que conté.

I avui dia, això és molt. El planeta va a tanta velocitat que en poques hores, algunes notícies cauen en l’oblit, passen a pertànyer al difós món del passat i de la història. Tot és massa ràpid, i sembla mentida que diaris com La Vanguardia, per exemple, tinguin ja 125 anys. Té mèrit. I malgrat que el meu exemplar d’ahir d’aquesta capçalera barcelonina és ple de signes decadents, encara és visible el canvi de cara que li han fet per modernitzar-lo. Aquí és on vull anar a parar.

Del nou format, res a dir. Una mida molt més còmode i manejable, un disseny més modern, amb més color; sense perdre aquelles marques que han diferenciat el diari des de fa tants anys. Malgrat tot, és un canvi menor, sense massa interès per sí sol, més que una nova mostra de com els diaris informatius-interpretatius proven d'adaptar-se a les exigències d’un públic que avui dia no taca els diaris en els bars sinó que s’informa a través de la xarxa. Però hi ha un detall que convida a un cert optimisme. Han inclòs una nova secció: Tendencias, en diuen, i substitueix la secció anteriorment anomenada Sociedad. A jutjar pel nou nom, hauria d’incloure un còctel de moda, cultura urbana, tecnologia, noves músiques, noves formes de vida, etc. Res d’això. És una secció clàssica de societat: salut, immigració, educació, ciència, tecnologia, etc. No pretenc jutjar si el canvi de nom és pertinent o no; m'interessa més un aspecte que podria passar desapercebut.

A Tendencias no hi havia successos. Almenys aquest observador no va trobar cap informació de crònica negra entre les seves pàgines. Des d’aquesta modesta tribuna, ho celebrem. Tots sabem que els diaris segueixen a la recerca d’un espai en la jungla dels media, en un mercat dominat per la influència implacable de la televisió (per pensar aquestes qüestions, el pol·lèmic Sobre la televisión de P.Bourdieu és força il·lustratiu). Davant d'aquest panorama, hi ha diverses opcions que resumim en dues: assumint-ne els seus continguts i formes, o fer-ho per mitjà d'una estratègia de diferenciació que passa per oferir al lector més rigor informatiu, continguts d’interès públic i més profunditat. Excloure els successos és diferenciar-se, passar per alt la morbositat televisiva i no fer el joc a aquells que aposten per una informació-espectacle de consum massiu i escassa repercussió real. Aquest és el camí.

Així els romàntics podran seguir rebregant les pàgines dels diaris sabent on són...

Ressons globals a Barcelona

2007-09-26T13:44:00.000+02:00

Precedint els britànics Travis -correcte i ortodox brit-pop de fàcil digestió i, sortosament, escasses pretensions-, els ravalencs 08001 van oferir la seva inclassificable mescla musical entre les cruïlles dels carrer Cartagena i Rosselló, en un dels concerts estrella (i no només per la cervesa que patrocinava l’esdeveniment) del passat BAM. Era l’escenari adequat. No per l’embut humà que s’hi gesta, sinó perquè una intersecció de vies enmig de l’Eixample és una interessant metàfora per definir el producte que ofereixen aquest talentós grup.

Lluny del mestissatge a l’ús, el de l’etiqueta, el que aplega indiscriminadament ritmes llatins, flamenc i poca cosa més, amb un to de reivindicació quasi adolescent; 08001 és una aposta seriosa i adulta d’autèntica fusió. I és que potser el més original de la banda del Raval és la gravetat que transmet, aquesta presència sòlida i no la simple festa fins la matinada que ens té acostumat el mainstream d’això que n’han dit so Barcelona. S'agraeix, perquè a vegades un es pregunta com es pot cantar de l'injústicia al món amb aquest somriure d'orella a orella mentre es balla una cosa semblant a una rumba. I no són avorrits, encara que puguin semblar més freds, o més calculats. No obstant, 08001 sona com un interessant i sentit lament que va de direcció sud a nord en la seva projecció geogràfica, sense frivolitats i amb una constant recerca experimental en el camp musical.

Al concert del diumenge, els del Raval i de tot arreu (més de 20 nacionalitats) van oferir el millor del seu darrer disc Voràgine i alguns tastos del seu treball fundacional, l’excel·lent Raval Ta Joie (2003). D'entrada, correctes les bases, en la seva línia, sostenint el talent dels molts instrumentistes damunt l’escenari. Un conjunt impertorbable que deixava pas a cada una de les veus, oferint els tocs ètnics adequats a cada tema. La potència vocal de l’holandès Clarence Bekker, la suavitat i presència de la californiana Nikol Kollars, el sentiment flamenc de Mati Fernández, la proximitat magrebí d’Abdelaziz Arradi prenien aleshores el protagonisme. En definitiva, una nova mescla de sons diversos i reverbs de la globalització musical que acull Barcelona al seu centre neuràlgic. Afegir que potser no va ser el seu millor recital -tampoc la qualitat del so en aquest escenari acompanyava-, però, per l'espai que ocupen en el panorama barceloní, se’ls excusa. I llarga vida.

08001
Diumenge 23 setembre
Escenari Estrella Damm (BAM)

No hay derechos

2007-09-05T15:18:00.001+02:00

Hablemos de lo nuestro. Quiero decir de medios de comunicación. Y de guerras mediáticas. Estas últimas semanas, se ha librado una nueva contienda en el campo de batalla de los mass media españoles. Y esta vez, se trata de un tema serio, y no de las rencillas políticas entre Prisa y todos los demás. Porque, señores, estamos hablando del tema que más espacio mediático ocupa en este país junto con la vida de los famosos. Señores, en pié; hablamos de fútbol.

Resulta que la Sexta retransmite –dice Sogecable– a la “pirata” manera algunos partidos de fútbol. La más joven de las cadenas de televisión estatales dio el pasado domingo un Villareal-Real Madrid en abierto, de forma que tensó más la cuerda entre la cruda guerra que Mediapro y Sogecable libran sobre quien tiene los derechos de qué en esto del fútbol. Digital+ tenía previsto retransmitir dicho encuentro en PPV pero se quedó literalmente con las ganas. Parece que en 2006, ambas empresas firmaron un acuerdo de “no agresión” en que se comprometían a seguir un año más como siempre: Audiovisual Sport mantenía sus derechos de emisión hasta que expirase su contrato con la liga el año que viene. Ahora, Mediapro considera no válido dicho pacto, mientras que Sogecable cree que la actitud del grupo catalán de ceder a quien quiera (en este caso, a la Sexta) los derechos que tiene contratados con algunos clubs es una vulneración del mismo. Vaya, un lío. Como decía una célebre 'periodista', "¡Nos veremos en los tribunales!".

Para entender este entramado, hay que apuntar que la Sexta apuesta fuerte porque no le queda más remedio. Algún lúcido directivo se ha dado cuenta que fútbol y audiencia van a la par en este país, y, desde entonces, sin escrúpulo alguno, se dedican a retransmitirlo todo del deporte rey. Ahí entra Mediapro, uno de los accionistas más importantes de la cadena. Roures y los suyos llevan dos años comprando derechos a los equipos de la liga, en una apuesta clara y bien calculada (el año que viene tendrán Barça y Madrid, gracias a sendos contratos millonarios). Pero ahora la Sexta va con prisas. Una cadena que en un año y pico de existencia, aún no ha superado los dos dígitos de audiencia media, le surgen muchas dudas. Algún día los números tendrán que cuadrar y ya es hora, habrán pensado, que la inversión se note. Para ello, han actuado sin reparos, abriendo la caja de los truenos de los derechos televisivos del fútbol en el que, de momento, el peor parado parece ser el consumidor (o forofo) que no sabe cada semana en qué tele podrá ver al club de sus amores.

Muerte de un héroe

2007-08-30T02:26:00.001+02:00

Imposible no sentirse afectado de alguna manera por una de las noticias más importantes de esta semana: el fallecimiento del futbolista de 22 años, Antonio Puerta, al no superar una serie de paradas cardiacas fulminantes, la primera de ellas mientras jugaba un partido el pasado sábado ante el Getafe. Se trata de una noticia impactante, que nos deja a todos con un profundo vacío, y que, de paso, empequeñece los ríos de tinta que corren sobre las polémicas y reyertas entre jugadores, presidentes, prensa y "entornos" en el mundo del fútbol. Noticias así son un aviso, una voz interior que de forma implacable nos dice: "Eh! Pongamos cada cosa en su lugar!".

La muerte de un ser humano siempre es un hecho duro para cualquier persona. Irónicamente, es la única noticia segura para todos, pero su imprevisibilidad y el misterio que la rodea, la hace siempre desgarradora. Por otro lado, decir que no hay grados sería demasiado hipócrita. No es lo mismo la muerte de una persona joven con todo un porvenir por construir, que el óbito de un hombre mayor, de biografía ya completa; aunque ciertamente el nivel de tristeza sea imposible de medir en ambos casos. Como es obvio, la cercanía al difunto dispara el impacto emocional del hecho. La distancia condiciona el apego. Por eso, otras muchas veces, las muertes se reducen a simples cifras cuando se producen a miles de quilómetros de la casa de uno, y se encajan entre el Ibex 35 y los deportes en el informativo del mediodía. Pero no es el objeto ahora juzgar eso, simplemente dar fe de ello, porqué simplemente es así.

¿Entonces qué hay en la tragedia de este chico, el jugador Puerta, que nos golpea de forma tan brutal nuestros estómagos? Desgraciadamente, jóvenes de 22 años mueren todos los días y, aunque el deceso de cualquier persona de esa edad ya es impactante por su dramática precocidad, está claro que hay algo más. En este caso, la profundidad de tal impacto viene del contraste de géneros: la combinación letal entre el cuento de hadas con un fulminante fin trágico. Hoy en día, el fútbol representa el mayor vehículo de evasión que tiene el hombre contemporáneo. Se trata de una narración perfecta: una competición de héroes fantásticos que representan modelos para los más pequeños, como lo fueron en su momento los antiguos héroes de la épica tradicional. El mundo del fútbol construye un relato paralelo al mundo real donde muchos se refugian a buscar un consuelo o simple distracción. Los futbolistas se elevan a la categoría de superhombres y sus proezas a ideales de fantasía. En medio de este relato colorista, un partido se tiñe de negro y, de golpe y porrazo, nos despertamos del sueño sin podernos agarrar a nada. Sin explicación convincente, lo mejor de todos nosotros cae al suelo fulminado y nos damos cuenta que el héroe también es débil, como todos los demás. Del cielo al infierno en una jugada. El relato perfecto se desvanece y la realidad se impone de la peor de las maneras. Y es que cuando mueren los héroes, la sociedad los llora desconsolada y se pregunta: ¿Por qué a ellos también?

Benvinguda

2007-08-26T16:20:00.000+02:00

Com en la primera vegada de tots els afers d'aquest planeta, sempre hi ha errades, imprevistos... Ho dic perquè aquest és el primer comentari que escric en aquesta nova finestra telemàtica d'expressió personal. Per tant, vagin per endavant les disculpes per aquelles estupideses que es diguin en aquest article, que només té pretensions de presentació.

Comentàvem fa ja mesos amb companys de la vida real i aficionats al blog virtual (Oriol, Enric), que això dels blogs no és res més que un nou mitjà d'expressió que els mortals utilitzem com a vehicle d'evasió, de forma gairebé terapèutica. Sincerament, així me'l prenc. A més, escric. La meva professió consisteix, i perdoneu-me la simplificació, en escriure i poca cosa més, cosa que sobre el paper hauria de facilitar les coses. Doncs, apa. No espereu, però, un abocament de sensacions de la meva vida personal, sinó més aviat, una continua reflexió sobre allò que m'envolta, potser també en un radi més inmediat però sobretot d'aquells afers exteriors que m'interessen, relacionats amb allò que em dedico que és, per una banda -i en la mesura que em deixen- la informació i, per l'altra, aficions com la música, el cinema, la literatura, els mitjans de comunicació, la política (d'aquí i d'allí), la ciència social, les noves tecnologies o la història.

Si tot va bé, això serà un quadern de bitàcora, un calaix de sastre, una llibreta de notes, un modest observatori de la realitat, un ull de bou al món. O no serà res d'això. Espereu idees, pamflets, reflexions, opinions, cròniques, crítiques, diatribes, disquisicions, consells prescindibles, anècdotes curioses, notícies que ens fan més febles i que ens recorden l'absurditat de certes coses i la importància de ben poques, literatura de rebaixes i un llarg etc. Ah, i Benvinguts!