‘Katalanische Literatur’

Avui ha començat això que en diuen la Fira del Llibre de Frankfurt, segons els entesos, el mercat editorial més important del planeta, equiparable a la Biennal de Venècia en el camp de l'art o al Festival de Cannes en el del cinema. Com els almogàvers en el ducat de Neopàtria, ja ha desembarcat l’extensa comitiva catalana a la industrial ciutat germànica. Un exèrcit, el nostre, jo diria que format més per polítics i periodistes –tant se val el ram–, que per escriptors i editors, que han de ser els grans protagonistes d’aquest macroenvelat del llibre. Cal recordar-ho: la literatura catalana (singular i universal, segons sembla) és la convidada de l’edició d’enguany.

Moltes han estat les veus d’avís a la població: no n’hi ha per tant! Un país acostumat a escasses victòries pot interpretar la mínima concessió com el més gran dels triomfs i cal restar cautelós. Certament, això de Frankfurt sembla un bon sideral que per poc que s’aprofiti pot assegurar bons contractes a la indústria editorial en català sobretot a curt o mig termini. Els que ens saben (per exemple, en Sergio Vila-Sanjuán, que ho explica a Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats) asseguren que els rèdits d’un esdeveniment com la Buchmesse duren el què duren i, en funció de la capacitat dels nostres representants, poden estirar-se uns quants anys més, però tot depèn. Resumint, la fira pot assegurar un bon pic aquest any i el següent de noves traduccions de llibres del català a altres llengües. El que el llibre en català tingui una nova visibilitat en la monstruosa industria planetària –el que podríem dir-ne un salt qualitatiu– serà el que els analistes hauran d’anar veient en els transcurs d’aquests 6 dies de Fira i les temporades següents. Només així podrem parlar d’èxit o no.

Esperem que, pel bé de tot plegat, els alemanys i resta d’assistents llegeixin més els nostres llibres que els nostres diaris. Els més ben informats, però, ja sabran que la participació de les nostres insignes plomes i els mercaders corresponents ve acompanyada d’una tendra polèmica de províncies que farà més exòtica, si és possible, la presència catalana. Ja n’hem parlat prou, però no està de més estirar de les orelles a les nostres autoritats polítiques i mediàtiques per llançar-se els plats els uns als altres per uns autors per aquí i per allà.

La no presència d’autors catalans en llengua castellana en la comitiva oficial no hauria d’alegrar a ningú perquè es fa opaca una part substancial de la creació literària d’aquest país, i més recordant que Barcelona és un dels centres mundials de la industria editorial en llengua castellana. Una mínima representació, encara que simbòlica, hagués estat més elegant; sempre deixant en destacat primer terme la literatura en català, que és la que té, en aquest cas, la única oportunitat de fer-se veure. Uns per pors atàviques de ruptures impossibles per causes de llengua i els altres, tirant pel dret per poder mostrar al món el seu país petit i imaginari; han fet gran una polèmica absurda que pot entelar el possible èxit. (I, de passada, seguim subratllant els recels entre els d’aquí i els de més enllà de l’Ebre, que mai està de més posar més benzina al foc). Una llàstima. Tant de bo que els foranis entenguin aquest circ ibèric com un entranyable entremès mediterrani. Per a ells la literatura, que nosaltres, com sempre, ens quedem amb la retòrica.

¿Canvi menor?

Avui ja no és ni l’ombra del que va ser. Tot un dia amunt i avall passa factura. El paper es desgasta, s’arruga, es dobla arbitràriament en plecs impossibles, es taca amb el cafè i pateix petits estrips. Són les ferides d’un dia sencer de batalla. ¿Què és més efímer d’un diari? ¿El seu contingut intel·lectual o el seu suport físic? Certament, a les mans d’un lector fidel com els d’abans (alguns diran que una mica menys curós i és cert), es desgasta abans la matèria que caduca el seu esperit, és a dir, les notícies que conté.

I avui dia, això és molt. El planeta va a tanta velocitat que en poques hores, algunes notícies cauen en l’oblit, passen a pertànyer al difós món del passat i de la història. Tot és massa ràpid, i sembla mentida que diaris com La Vanguardia, per exemple, tinguin ja 125 anys. Té mèrit. I malgrat que el meu exemplar d’ahir d’aquesta capçalera barcelonina és ple de signes decadents, encara és visible el canvi de cara que li han fet per modernitzar-lo. Aquí és on vull anar a parar.

Del nou format, res a dir. Una mida molt més còmode i manejable, un disseny més modern, amb més color; sense perdre aquelles marques que han diferenciat el diari des de fa tants anys. Malgrat tot, és un canvi menor, sense massa interès per sí sol, més que una nova mostra de com els diaris informatius-interpretatius proven d'adaptar-se a les exigències d’un públic que avui dia no taca els diaris en els bars sinó que s’informa a través de la xarxa. Però hi ha un detall que convida a un cert optimisme. Han inclòs una nova secció: Tendencias, en diuen, i substitueix la secció anteriorment anomenada Sociedad. A jutjar pel nou nom, hauria d’incloure un còctel de moda, cultura urbana, tecnologia, noves músiques, noves formes de vida, etc. Res d’això. És una secció clàssica de societat: salut, immigració, educació, ciència, tecnologia, etc. No pretenc jutjar si el canvi de nom és pertinent o no; m'interessa més un aspecte que podria passar desapercebut.

A Tendencias no hi havia successos. Almenys aquest observador no va trobar cap informació de crònica negra entre les seves pàgines. Des d’aquesta modesta tribuna, ho celebrem. Tots sabem que els diaris segueixen a la recerca d’un espai en la jungla dels media, en un mercat dominat per la influència implacable de la televisió (per pensar aquestes qüestions, el pol·lèmic Sobre la televisión de P.Bourdieu és força il·lustratiu). Davant d'aquest panorama, hi ha diverses opcions que resumim en dues: assumint-ne els seus continguts i formes, o fer-ho per mitjà d'una estratègia de diferenciació que passa per oferir al lector més rigor informatiu, continguts d’interès públic i més profunditat. Excloure els successos és diferenciar-se, passar per alt la morbositat televisiva i no fer el joc a aquells que aposten per una informació-espectacle de consum massiu i escassa repercussió real. Aquest és el camí.

Així els romàntics podran seguir rebregant les pàgines dels diaris sabent on són...