dimarts, 11 de novembre del 2008

El primer presidente del mundo

Gustará más o menos, causará el más absoluto de los escepticismos en unos, o simbolizará el nuevo Mesías para los otros; Obama significa seguro algo nuevo. Hay algo en su biografía, que enlazado con las reacciones de euforia en todo el mundo por su elección como nuevo presidente de EE.UU., nos revela algo profundamente novedoso que conviene pararse a reflexionar. Si hasta ahora nos preguntábamos por el mundo global, por la trascendencia del conjunto de intercambios culturales y económicos entre todos los pueblos de la tierra, y hasta por la necesidad de articular instituciones a nivel planetario que regulen estas relaciones (y más ahora que queremos coordinar la respuesta global a la crisis financiera); estos días algo se nos ha adelantado. Por primera vez en la historia, hay una figura que puede ser considerada como el presidente de todo el planeta, cosa que podemos afirmar a tenor de la legitimidad mundial que le ha sido dada en todos los rincones de éste, más allá de que sólo fuera votado por los estadounidenses.

Precisamente un producto de esta globalización –sin eso, sería imposible-, Barack Obama, hijo de negro de Kenia y blanca de Kansas, infancia entre Indonesia y Hawai, y un claro ejemplo de ascensor social; se convierte en el primer presidente global. ¿Cómo explicar sino que el mayor mitin de Obama fuera en Alemania y acogiera unas 200.000 personas? ¿Cómo entender las expectativas desencadenadas a lo ancho y largo del globo que, sin duda, no podrán ser todas cumplidas por el hecho de ser contradictorias? La respuesta es sencilla: Obama puede representarnos a cualquiera en este mundo post-postmoderno. Obama es mestizo, ha vivido en sus carnes la mezcla cultural, tiene relación directa o indirecta con tres continentes (ha vivido en dos), y con las dos religiones más importantes del mundo (aunque es profundamente cristiano, eso sí), se ha codeado y conoce bien todas las clases sociales, y ha logrado entrar de lleno en la nueva era de Internet llegando a masas de jóvenes de distintas extracciones sociales mediante las nuevas tecnologías.

Decía un columnista de La Vanguardia que Europa adoraba a Obama porque no era visto como un norteamericano y puede ser cierto, aunque también lo es que una mayoría de europeos odian a Bush. Otro columnista del mismo rotativo indicaba que los escépticos no entienden que la importancia de la elección de Obama no es sólo lo que pueda hacer en el futuro, sino en si misma. Su elección como presidente de la primera potencia de EE.UU. es trascendental per se pero aún lo es más su condición de presidente de todos. En las anteriores elecciones americanas, bromeábamos a menudo sobre que los estadounidenses deberían permitirnos a los demás votar a su presidente por la importancia que tenían los EE.UU. en el conjunto. Pues bien, justo ahora cuando se les empieza a cuestionar ese papel de primera potencia, aparece un hombre que parece el menos americano de los americanos (falso, en EE.UU. todos son inmigrantes) y que, aunque no lo hayamos votado directamente, parece haber sido elegido por todos los habitantes de los cinco continentes. ¿O alguien cree que si en España hubiéramos podido votar al presidente americano, un hubiéramos escogido a Obama? O aún peor, ¿es posible imaginar que pasaría si nos obligaran a elegir entre ZP y Obama? Mejor no pensarlo.

Por todo ello, el mundo ha elegido a su primer presidente antes de que pudiera hacerlo. Quizá es el momento de plantearse, ahora que estamos en época de cambio (o crisis, que etimológicamente es lo mismo), como gestionar el mundo global de todos y para todos. Obama no será la solución. En todo caso, sólo es el principio.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

"Llibre de cares"

Perdoneu d’entrada la cita però crec que és prou trillada com per utilitzar-la en aquest humil bloc. Deia en Josep Pla que es podien dividir les teves relacions personals en tres categories. Són prou conegudes: amics, coneguts i saludats. Una forma senzilla d’organitzar el món social, que en el cas de l’escriptor de Palafrugell era abundant. Però Internet, aquest artefacte que hem d’escriure en majúscules perquè es tracta indiscutiblement de la nova divinitat del segle XXI, ens refà aquesta classificació tan simple per reduir-la a un sol grup. L’amic és ara l’amic, el conegut i el saludat, tots tres alhora. Parlo, efectivament, de les xarxes socials.

Avui dia, Myspace i Facebook són les dues xarxes socials més conegudes i rellevants del cyberespai, si ens atenem a nombre d’usuaris. És curiosa la història de Facebook, nascuda per iniciativa d’un grup d’estudiants de Harvard un pèl avorrits que, prenent el model de Myspace, van crear una xarxa alternativa inicialment dirigida exclusivament a estudiants universitaris i que, poc a poc, s’ha anat obrint a gent de totes les edats. L’objectiu inicial era el de crear una eina que permetés a tots els estudiants del campus de Cambridge relacionar-se fàcilment i posar en comú aspectes dels estudis, així com d’altres extraacadèmics, ja m’enteneu. Salvant les distàncies, una mena d’Intranet creat no per la institució sinó pels mateixos estudiants; cosa que, per cert, recorda molt als orígens d’Internet fora de l’àmbit militar allà pels anys setanta.

Les xarxes socials telemàtiques són la punta de l’iceberg dels canvis que suposen Internet en la nostra manera de relacionar-nos amb l’exterior. Són una eina, no ho oblidem, i l’ús sempre el determina l’usuari. Tot es redueix a com ens ho agafem: si com a mitjà o com a un fi. Com a mitjà, et permet, per exemple, saber de forma senzilla i menys comprometedora (Sí, admeteu-m’ho, no és tan fàcil trucar a una persona amb la que fa deu anys que no et veus), què està fent un company de secundària, preguntar-li com li va i, en última instància, organitzar una fabulosa trobada d’ex-companys amb tots el pros i contres que aquestes comporten. Bravo. És una eina que t’organitza els teus contactes, encara que no en distingeixi el grau d’amistat a la manera d’en Pla. Bé. Pot servir per contemplar amb absurda nostàlgia que has conegut a prou gent, a persones interessants, diferents, complexes, somiadores, viatjants, afectuoses, simples, misterioses,...i ara els tens tots allí, classificats per un ordre alfabètic dubtós, reduïts a una fotografia de 40x40 i a un perfil de formulari. No passa res, està bé.

Ara bé, si el teu món acaba on acaben els teus 200 amics de Facebook, malament. Si això és una competició per veure qui coneix a més individus (que recorde-m’ho, no tots són ‘reals’), malament. Si sacia les teves baixes passions ‘voyeurs’ només, malament. No és un problema de les xarxes socials. De fet, és un conflicte que pertany a la revolució de la Galaxia Internet: molts busquen a la xarxa virtual el que no troben en el món real. El que feien els 'hippies' amb l’LSD! O, potser per això Internet s’escriu en majúscula, perquè és el nou Redemptor.

En aquestes qüestions sempre hi ha els apocalíptics que alerten de la falta de relacions ‘reals’ que causa aquest auge del món ‘virtual’. Alguna part de la raó tindran. També sorgeixen un munt de teories conspiratives sobre el control que exerceix una societat secreta i clandestina sobre el lliure individu. Escèptics però atents, que mai se sap. I, finalment, els acadèmics ex ‘freakies’ que veuen la proliferació de xarxes socials com un reflex de les classes socials convencionals (ramificades en tribus urbanes) al món de la xarxa. Com a fenomen juvenil, ja hi ha estudis que determinen que els usuaris de Myspace provenen de classes mitja-baixes, amb pitjors notes i de tendències i gustos més alternatius, en contrast a uns usuaris de Facebook amb perfil d’estudiant universitari, sofisticat i culte, però també més convencional. Serà pels distingits orígens d’un i altre...

En definitiva, un món de múltiples cares, les del “llibre”, suposo. Tan complex i, en certa manera, atractiu, que explicaria la dispersió d’aquest text.

diumenge, 10 d’agost del 2008

L’a més a més de l’estiu

Els aficionats a la música estem d’enhorabona aquest mes d’agost. A la nombrosa oferta musical a Catalunya farcida de festivals tallats per un patró força similar (encara que cadascun amb el seu estil), s’hi ha sumat la que crec que és la proposta més fresca i original d’aquest estiu. El festival no és nou: el Mas i Mas Festival (que, per cert, va començar la setmana passada). El què canvia és el format del certamen, allò que realment ha estimulat prou a aquest cronista per explicar-ho als lectors del seu modest bloc.

La idea és senzilla però no deu haver estat fàcil posar-la a la pràctica pels organitzadors. Es tracta de programar un concert diari (i en doble sessió: a les 20 h i a les 21:30 h), tot el mes d’agost al Teatre Grec de Montjuïc, i a un preu econòmic. La idea de fons que inspira tot plegat tampoc és cap producte de l’enginyeria del màrqueting. Els promotors del festival han observat que després d’una voràgine de festivals i concerts durant els mesos de maig, juny i juliol; de cop la ciutat es queda orfe d’una programació potent de música al mes d’agost. Es tracta, per tant, de cobrir aquest buit amb una oferta, potser no tan pretenciosa però que no renunciï a una exigència de qualitat que, per cert, sempre caracteritza la oferta musical dels locals que porten el grup Mas i Mas (per exemple, Jamboree o Tarantos).

H
i ha més punts a favor. Un, l’aposta pels artistes de casa. Sí, d’acord. Em direu que és una forma d’abaratir els costos del xiringuito, i és cert. No obstant, és just recordar que, en aquest país, recolzar els músics locals encara equival a jugar-se-la. Per tant, cal reconèixer els riscos que es prenen en elaborar un cartell amb artistes que el gran públic desconeix. L’altre factor a aplaudir és la gran varietat musical i la distribució dels intèrprets en funció d’estils. Hi ha una mica de tot: jazz, folk, gospel, indie, hip-hop, rumba, fusió, ska,...i cada vetllada inclou dos grups o solistes, en funció de l'estil que toquen. Senzill però pràctic: aquells que saben què els agrada i què no, sabran què escollir. Els que tindran més problemes seran aquells que els agrada tot, però...beneït dilema!

Finalment, l’emplaçament és realment perfecte: el Grec. Marc incomparable i altres tòpics que no se m’acudeixen però que van com anell al dit per aquest teatre. ¿Quina millor manera de gaudir de bona música aquest agost? Se me n’acudeixen altres però aquesta és innovadora i cal aprofitar-la, abans que l’any que ve a l’Ajuntament se li acudeixi una nova manera de castrar les bones iniciatives privades (pregunteu-ho als organitzadors del B-Estival) d’aquells que volen mantenir la flama de la música en viu a la ciutat de Barcelona, fora de grans operatius de macrofestivals que aporten molt poc... en la música, no en lo altre
. De moment, hi col·laboren. Que duri.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Qui apadrina qui?

Estiu. Vacances per una bona majoria de professionals del periodisme. Època en la que els mitjans de comunicació es converteixen en companyies de 'low news', en màquines de xurrus de notícies de baixa intensitat. Època de calçador, en la que qualsevol fet mínimanent remarcable es converteix en notícia. Època en la que els diaris s'aprimen, els breus esdevenen columnes i les columnes muten en cridaneres capçaleres. Època, en definitiva, de les grans rebaixes informatives.

Per això, què millor que ser espabilat, no? Això deuria pensar el gran professional que, un bon dia, va començar a regirar els blogs de la xarxa per comprovar si, per aquells cops de sort, qualsevol minucia virtual es convertiria en el gran fet de l'estiu. Retirats a la Costa Brava de torn la majoria de peixos grossos de l'alta política, ara només xerren els darrers de la fila, aquells que frissen per obtenir un mínim protagonisme a les vastes estructures de poder que són els partits. I així, el nostre amic, ho va trobar. Un REGIDOR DE TORREDEMBARRA tindria els seus minuts de glòria (sí, sí, allò de’n Warhol i tal…). La seva falsa campanya d'apadrinament de nens extremenys donava per això i per més. Ell no ho sabia…

I així, portada de tots els diaris el dia següent. No cal dir-ho: un bon merder convenientment sobredimensionat en plena negociació pel finançament autonòmic. Creieu-me, hi ha un bon munt de posts en blogs de polítics -que no són primeres espases- que farien alçar de la tumbona a més d'un. Però ara tocava aquest i la seva versió 2.0 protagonitzada per un 'ben nascut’, un ex diputat d'un partit independentista que s'entesta en devaluar-se com a figura política sense cap mena d'autocompassió. Quina llàstima!

I entre el soroll mediàtic, aquest nivell que demostra que no cal ser dels plans LOGSE per a ser un 0 a l'esquerra i aquesta calor, ja estem tots confosos. Confusió que, de passada, amaga informacions àdhuc més interessants que els fills de l'Angelina i en Brad, l'altra gran notícia del moment juntament amb les pulsions filantròpiques del nostre estimat regidor.

A vegades, cal anar més enllà per veure que les relacions catalano-extremenyes no acaben en quatre retrets de taberna en bits. Mireu, sino, en Gallardo. Aquest sí que en sap. Ja des del maig que volia comprar el grup de comunicació més important que ara està a la venda. Sí, sí, un empresari del sector siderúrgic amb ànsies de ser el ‘Murdoch de Badajoz’ i que ja havia pactat al juny la compra del grup Zeta (operació en la que el Grup Prisa es reservava una estratègica participació), per uns quants milions d’Euros. A finals d’aquest juliol, s’ha sabut que la oferta ha estat desestimada per part de Zeta i que ni els pits de les belles damisseles de l’Interviú ni el diari dirigit pel germà del conseller passaran a mans del grup del nostre heroi.

Perquè per un moment, un ‘holding’ extremeny ha estat a punt de comprar el segon diari més important de Catalunya, aquest que ara s'alinea amb el president Montilla per defensar-se dels cops de’n Solbes i companyia, el diari de capçalera del recentment estrenat Front Català (que ja veurem què durarà...tralarà...).

¿Què haurien dit de tota la disputa entre comunitats amb aquest nou amo tant particular? Finalment, no ha passat però...oi, Sunyé, que l’ensurt no ens el treu ningú?

diumenge, 27 de juliol del 2008

El (encara no) president

Un altre cop Obama. La figura del candidat demòcrata a la Casa Blanca segueix despertant un gran interès, almenys per aquest humil cronista. Després de tot el que hem llegit i sentit sobre el personatge, un es comença a preguntar si el seu èxit no pot haver estat prematur. Aquests darrers dies, el podem veure viatjar per tot el món: per Afganistán, Iraq, Europa, etc. Per on ha passat, ha estat rebut amb honors de cap d'Estat i ha aconseguit notables èxits de cara a la seva campanya contra John McCain (en destaca el recolzament d'Iraq al seu pla de retirada de les tropes nord-americanes del país d'Orient Mitjà). Com si ja fos el president de la primera potència internacional, Barack Obama s'ha passejat pel globus confirmant-se de passada com un dels homes més mediàtics del moment arreu del món.

Aquest pot ser el problema. Obama sembla ja haver guanyat. En relatiu poc temps, aquest mulat ha aconseguit arribar al zenit de la seva carrera, esdevenint el primer candidat afroamericà de la Història, cosa que ha quedat perfectament escenificada en aquest tour a diversos indrets del planeta. Però la realitat és que no ha aconseguit res més que il·lusionar els que ja el veneren. Europa sembla adorar-lo mentre bona part de l'opinió pública dels EE.UU. encara es debat sobre la seva figura i el seu suposat carisma. Cert és que Obama representa aire fresc en una política nord-americana que ha de recuperar el crèdit perdut amb el ciutadà durant l'era Bush, però precisament aquesta senyera del canvi que representa el candidat demòcrata és el que pot tirar enrera a molts votants conservadors o, simplement, persones que no hi acaben de confiar.

Recordem que la vertadera raó de ser d'aquesta gira internacional és el fet de voler rebatre als crítics que l'acusen de no tenir prou experiència en política internacional. I, fins i tot, després d'haver demostrat que els seus aires de canvi també tenen la seva traducció en les relacions exteriors, ara que sembla que la seva popularitat al món es dispara; segueix sense acabar de distanciar-se a les enquestes del seu gris rival.

No ens en refiem, no. Això dels EE.UU. ens queda prou lluny i és prou complex com per tirar-nos a la piscina. Queda clar que si es presentés a Europa, arrasaria; però a l'altra banda de l'Atlàntic, representar el canvi pot sortir-li molt car. Obama podria esdevenir el primer president dels EE.UU. que mai ho va ser.

diumenge, 15 de juny del 2008

Lo primero, la libertad

Ha sido el tema que ha sacudido la sosegada realidad danesa estos últimos años, a pesar de que todo empezó en el ya lejano septiembre de 2005. Por aquel entonces, el diario Jyllands-Posten publicaba una serie de 12 caricaturas de Mahoma para ilustrar un problema de puro ámbito local: el escritor danés Kare Bluitgen no encontraba un ilustrador para un libro infantil basado en la vida del profeta del Islam, y el Jyllands-Posten mostraba el trabajo de 12 dibujantes del país. Nadie en el diario –uno de los más vendidos del país– se podía imaginar las consecuencias de esa publicación: los embajadores de diez países musulmanes, incluido el representante de Palestina en el país nórdico, protestaron unas semanas después por lo que consideraban una ofensa al Islam. Tras eso, todo lo demás. Las protestas en el mundo islámico, la ‘respuesta occidental’ en forma de nuevas caricaturas publicadas en diarios noruegos y franceses, las amenazas y el boicot a productos daneses, los avisos de bomba en la redacción del rotativo danés, las disculpas forzadas,...

Este mismo 2008, aún en Indonesia coleaban protestas contra Dinamarca por las controvertidas viñetas, a la vez que la policía danesa anunciaba la detención de diversas personas que supuestamente preparaban un atentado contra uno de los 12 caricaturistas. ¡Casi tres años después! Con todo esto, Dinamarca respira tras el temporal aunque echa la vista atrás con cierta precaución. Al menos, eso se puede corroborar al hablar con las gentes de a pie del país. “Fue una situación muy extraña. Normalmente, aquí no somos nunca el centro de atención y entonces lo fuimos”, recuerda Helle, una estudiante de la universidad de ciencias naturales de Copenhague. “Hubo mucha polémica: aquí la comunidad musulmana es muy numerosa y había tensión”. Lo cierto es que el debate sobre los límites de la libertad de expresión y el respeto a toda cultura o religión tuvo una gran repercusión en un país de enorme tradición liberal y que ha basado en la tolerancia al prójimo toda su cultura democrática. Por una vez, el choque entre libertades puso entre la espada y la pared a un país que, además, cuenta con una importante población musulmana de origen turco.

“Aquí mucha gente se enfadó mucho cuando el diario pidió perdón”, sigue la chica –el Jyllands-Posten se vio obligado a pedir disculpas en enero de 2006 tras la airadas reacciones del mundo musulmán–. “Durante ese tiempo, todos los diarios y las teles hablaban de lo mismo: fue un poco excesivo porque la gente no estábamos tan preocupados”.

Aunque muchas veces el mundo mediático y el de la calle no se corresponden, otros ciudadanos si vivieron con más intensidad la cuestión. Lo describe otro estudiante, aunque este de nacionalidad española. Luís, que se encuentra en Dinamarca en un intercambio de beca Erasmus, ha podido comprobar que la cosa preocupó y preocupa entre la población danesa. “Para muchos daneses, era un tema del que no querían hablar”, explica, “son muy tranquilos y respetuosos con todo el mundo, y creo que la cuestión se les escapa de las manos”.

Pero sigue viva. Las últimas informaciones que reciben los daneses no son nada tranquilizadoras a pesar de que todo debería haber pasado. El pasado abril, las embajadas danesas en Algeria y Afganistán fueron “temporalmente cerradas” por “cuestiones de seguridad”. El debate se reabrió con la re-publicación de las caricaturas a principios de año en el diario Politiken. Según encuestas publicadas por el mismo Jyllands-Posten, una mayoría de los daneses reprobó dicha 're-publicación', que se ha interpretado como una mera provocación. Los datos no dan lugar a dudas: si los daneses apoyaron la primera publicación como un símbolo de normalidad en un país que garantiza la libertad de expresión, esta vez sólo un 37,9% apoyaban la iniciativa del Politiken frente al 58,5% que se mostraron en contra. Otra muestra de que el tema cansa entre la opinión pública del país del príncipe Hamlet. Para muchos, parece una pesadilla que no tiene fin. El alto precio de la libertad.