Perdoneu d’entrada la cita però crec que és prou trillada com per utilitzar-la en aquest humil bloc. Deia en Josep Pla que es podien dividir les teves relacions personals en tres categories. Són prou conegudes: amics, coneguts i saludats. Una forma senzilla d’organitzar el món social, que en el cas de l’escriptor de Palafrugell era abundant. Però Internet, aquest artefacte que hem d’escriure en majúscules perquè es tracta indiscutiblement de la nova divinitat del segle XXI, ens refà aquesta classificació tan simple per reduir-la a un sol grup. L’amic és ara l’amic, el conegut i el saludat, tots tres alhora. Parlo, efectivament, de les xarxes socials.
Avui dia, Myspace i Facebook són les dues xarxes socials més conegudes i rellevants del cyberespai, si ens atenem a nombre d’usuaris. És curiosa la història de Facebook, nascuda per iniciativa d’un grup d’estudiants de Harvard un pèl avorrits que, prenent el model de Myspace, van crear una xarxa alternativa inicialment dirigida exclusivament a estudiants universitaris i que, poc a poc, s’ha anat obrint a gent de totes
les edats. L’objectiu inicial era el de crear una eina que permetés a tots els estudiants del campus de Cambridge relacionar-se fàcilment i posar en comú aspectes dels estudis, així com d’altres extraacadèmics, ja m’enteneu. Salvant les distàncies, una mena d’Intranet creat no per la institució sinó pels mateixos estudiants; cosa que, per cert, recorda molt als orígens d’Internet fora de l’àmbit militar allà pels anys setanta.
Les xarxes socials telemàtiques són la punta de l’iceberg dels canvis que suposen Internet en la nostra manera de relacionar-nos amb l’exterior. Són una eina, no ho oblidem, i l’ús sempre el determina l’usuari. Tot es redueix a com ens ho agafem: si com a mitjà o com a un fi. Com a mitjà, et permet, per exemple, saber de forma senzilla i menys comprometedora (Sí, admeteu-m’ho, no és tan fàcil trucar a una persona amb la que fa deu anys que no et veus), què està fent un company de secundària, preguntar-li com li va i, en última instància, organitzar una fabulosa trobada d’ex-companys amb tots el pros i contres que aquestes comporten. Bravo. És una eina que t’organitza els teus contactes, encara que no en distingeixi el grau d’amistat a la manera d’en Pla. Bé. Pot servir per contemplar amb absurda nostàlgia que has conegut a prou gent, a persones interessants, diferents, complexes, somiadores, viatjants, afectuoses, simples, misterioses,...i ara els tens tots allí, classificats per un ordre alfabètic dubtós, reduïts a una fotografia de 40x40 i a un perfil de formulari. No passa res, està bé.
Ara bé, si el teu món acaba on acaben els teus 200 amics de Facebook, malament. Si això és una competició per veure qui coneix a més individus (que recorde-m’ho, no tots són ‘reals’), malament. Si sacia les teves baixes passions ‘voyeurs’ només, malament. No és un problema de les xarxes socials. De fet, és un conflicte que pertany a la revolució de la Galaxia Internet: molts busquen a la xarxa virtual el que no troben en el món real. El que feien els 'hippies' amb l’LSD! O, potser per això Internet s’escriu en majúscula, perquè és el nou Redemptor.
En aquestes qüestions sempre hi ha els apocalíptics que alerten de la falta de relacions ‘reals’ que causa aquest auge del món ‘virtual’. Alguna part de la raó tindran. També sorgeixen un munt de teories conspiratives sobre el control que exerceix una societat secreta i clandestina sobre el
lliure individu. Escèptics però atents, que mai se sap. I, finalment, els acadèmics ex ‘freakies’ que veuen la proliferació de xarxes socials com un reflex de les classes socials convencionals (ramificades en tribus urbanes) al món de la xarxa. Com a fenomen juvenil, ja hi ha estudis que determinen que els usuaris de Myspace provenen de classes mitja-baixes, amb pitjors notes i de tendències i gustos més alternatius, en contrast a uns usuaris de Facebook amb perfil d’estudiant universitari, sofisticat i culte, però també més convencional. Serà pels distingits orígens d’un i altre...
En definitiva, un món de múltiples cares, les del “llibre”, suposo. Tan complex i, en certa manera, atractiu, que explicaria la dispersió d’aquest text.
Avui dia, Myspace i Facebook són les dues xarxes socials més conegudes i rellevants del cyberespai, si ens atenem a nombre d’usuaris. És curiosa la història de Facebook, nascuda per iniciativa d’un grup d’estudiants de Harvard un pèl avorrits que, prenent el model de Myspace, van crear una xarxa alternativa inicialment dirigida exclusivament a estudiants universitaris i que, poc a poc, s’ha anat obrint a gent de totes
les edats. L’objectiu inicial era el de crear una eina que permetés a tots els estudiants del campus de Cambridge relacionar-se fàcilment i posar en comú aspectes dels estudis, així com d’altres extraacadèmics, ja m’enteneu. Salvant les distàncies, una mena d’Intranet creat no per la institució sinó pels mateixos estudiants; cosa que, per cert, recorda molt als orígens d’Internet fora de l’àmbit militar allà pels anys setanta.Les xarxes socials telemàtiques són la punta de l’iceberg dels canvis que suposen Internet en la nostra manera de relacionar-nos amb l’exterior. Són una eina, no ho oblidem, i l’ús sempre el determina l’usuari. Tot es redueix a com ens ho agafem: si com a mitjà o com a un fi. Com a mitjà, et permet, per exemple, saber de forma senzilla i menys comprometedora (Sí, admeteu-m’ho, no és tan fàcil trucar a una persona amb la que fa deu anys que no et veus), què està fent un company de secundària, preguntar-li com li va i, en última instància, organitzar una fabulosa trobada d’ex-companys amb tots el pros i contres que aquestes comporten. Bravo. És una eina que t’organitza els teus contactes, encara que no en distingeixi el grau d’amistat a la manera d’en Pla. Bé. Pot servir per contemplar amb absurda nostàlgia que has conegut a prou gent, a persones interessants, diferents, complexes, somiadores, viatjants, afectuoses, simples, misterioses,...i ara els tens tots allí, classificats per un ordre alfabètic dubtós, reduïts a una fotografia de 40x40 i a un perfil de formulari. No passa res, està bé.
Ara bé, si el teu món acaba on acaben els teus 200 amics de Facebook, malament. Si això és una competició per veure qui coneix a més individus (que recorde-m’ho, no tots són ‘reals’), malament. Si sacia les teves baixes passions ‘voyeurs’ només, malament. No és un problema de les xarxes socials. De fet, és un conflicte que pertany a la revolució de la Galaxia Internet: molts busquen a la xarxa virtual el que no troben en el món real. El que feien els 'hippies' amb l’LSD! O, potser per això Internet s’escriu en majúscula, perquè és el nou Redemptor.
En aquestes qüestions sempre hi ha els apocalíptics que alerten de la falta de relacions ‘reals’ que causa aquest auge del món ‘virtual’. Alguna part de la raó tindran. També sorgeixen un munt de teories conspiratives sobre el control que exerceix una societat secreta i clandestina sobre el
lliure individu. Escèptics però atents, que mai se sap. I, finalment, els acadèmics ex ‘freakies’ que veuen la proliferació de xarxes socials com un reflex de les classes socials convencionals (ramificades en tribus urbanes) al món de la xarxa. Com a fenomen juvenil, ja hi ha estudis que determinen que els usuaris de Myspace provenen de classes mitja-baixes, amb pitjors notes i de tendències i gustos més alternatius, en contrast a uns usuaris de Facebook amb perfil d’estudiant universitari, sofisticat i culte, però també més convencional. Serà pels distingits orígens d’un i altre...En definitiva, un món de múltiples cares, les del “llibre”, suposo. Tan complex i, en certa manera, atractiu, que explicaria la dispersió d’aquest text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada