diumenge, 27 de juliol del 2008

El (encara no) president

Un altre cop Obama. La figura del candidat demòcrata a la Casa Blanca segueix despertant un gran interès, almenys per aquest humil cronista. Després de tot el que hem llegit i sentit sobre el personatge, un es comença a preguntar si el seu èxit no pot haver estat prematur. Aquests darrers dies, el podem veure viatjar per tot el món: per Afganistán, Iraq, Europa, etc. Per on ha passat, ha estat rebut amb honors de cap d'Estat i ha aconseguit notables èxits de cara a la seva campanya contra John McCain (en destaca el recolzament d'Iraq al seu pla de retirada de les tropes nord-americanes del país d'Orient Mitjà). Com si ja fos el president de la primera potència internacional, Barack Obama s'ha passejat pel globus confirmant-se de passada com un dels homes més mediàtics del moment arreu del món.

Aquest pot ser el problema. Obama sembla ja haver guanyat. En relatiu poc temps, aquest mulat ha aconseguit arribar al zenit de la seva carrera, esdevenint el primer candidat afroamericà de la Història, cosa que ha quedat perfectament escenificada en aquest tour a diversos indrets del planeta. Però la realitat és que no ha aconseguit res més que il·lusionar els que ja el veneren. Europa sembla adorar-lo mentre bona part de l'opinió pública dels EE.UU. encara es debat sobre la seva figura i el seu suposat carisma. Cert és que Obama representa aire fresc en una política nord-americana que ha de recuperar el crèdit perdut amb el ciutadà durant l'era Bush, però precisament aquesta senyera del canvi que representa el candidat demòcrata és el que pot tirar enrera a molts votants conservadors o, simplement, persones que no hi acaben de confiar.

Recordem que la vertadera raó de ser d'aquesta gira internacional és el fet de voler rebatre als crítics que l'acusen de no tenir prou experiència en política internacional. I, fins i tot, després d'haver demostrat que els seus aires de canvi també tenen la seva traducció en les relacions exteriors, ara que sembla que la seva popularitat al món es dispara; segueix sense acabar de distanciar-se a les enquestes del seu gris rival.

No ens en refiem, no. Això dels EE.UU. ens queda prou lluny i és prou complex com per tirar-nos a la piscina. Queda clar que si es presentés a Europa, arrasaria; però a l'altra banda de l'Atlàntic, representar el canvi pot sortir-li molt car. Obama podria esdevenir el primer president dels EE.UU. que mai ho va ser.

2 comentaris:

Enric Tomàs ha dit...

Comparteixo els teus arguments i aplaudeixo la frase final que empres. Sembla com si la gent hagués oblidat que qui vota aquí són els yankees i no nosaltres, els no-yankees. Obama pot haver-se passat de frenada mostrant-se tan amics dels europeus. Ho va solucionar 'amagant-se' a França. Un dels insults prevferits de la dreta rància yankee és la d'afrancesat, que vol dit esquerrós. I que et pengin aquesta etiqueta significa dir adeu a Pensylvania 1600.

Jaume Pi ha dit...

Obama té un mèrit principal: ha fet que molts joves dels EE.UU. s'interessin per la política al seu país. Això és el què el fa especial. Si no perd els votans tradicionals del Partit Demòcrata (més centristes), té les de guanyar...però si, com tu dius, passa per massa 'radical', patirà...