Un dia de projecte

- No em pregunteu perquè quan em demanen que expliqui un conte per explicar un projecte de tesina, em surt això... (tal com raja)

«Aquell dia, el doctorant no es trobava precisament en plena forma. Eren massa mesos donant voltes a allò mateix. No importa el seu nom; el més rellevant és que aquelles setmanes dormia poc, feia ulleres quasi permanentment i s’irritava amb facilitat. Passava per una d’aquelles fases del projecte en què l’aspirant només aspirava a pensar “Campi qui pugui!”. Sort que l’havien advertit.

El projecte era interessant, o això almenys pensava ell, no importa el seu nom. Des del principi, creia fermament que el títol era original, nou, innovador, tenia allò que els no professionals en diuen ganxo, que ¿revolucionaria la ciència social? No, home no! Per què no? Se li permetia al principi ser ambiciós. Era la fase inicial d’optimisme desmesurat, o això almenys pensava ell, no importa el seu nom. Amb el temps, El passat com a producte. Una aproximació a la visió i tractament dels mitjans de comunicació catalans de la Història recent d’Espanya li sonava a un títol ampul·lós, arrogant, pretensiós, però alhora carrincló, gris, amb aquell regust de naftalina dels llibres de vell que ja ningú compra. És obvi que el company estava desanimat. Fase de crisis. Ja eren massa hores i hores per descobrir si Catalunya, amb el seu fet diferencial i tot, té una relació especial amb el seu passat a través dels seus mass media o si, pel contrari, el seu tractament de la història recent pròpia i aliena com a entreteniment o informació no té cap particularitat a destacar o digne d'ésser estudiada.

Però aquell dia de novembre, el doctorant havia de superar-se, malgrat que no s’hagués aixecat amb aquells somriures televisius que sedueixen a primera hora del matí a qualsevol. Aquell mateix dia tenia una trobada amb el tutor per explicar els (no) avanços del projecte. Li diria que ja no sabia per on tirar, que s’havia recorregut massa arxius i biblioteques, que potser feia falta un nou enfocament, que haver-se centrat en els continguts històrics del mitjans nostrats potser era insuficient i que haguera estat millor penetrar en el sentit polític i ideològic de tot plegat, si aquest interès per la història en majúscules tant català, respon als batecs o demandes d’amplis sectors socials, que tenia massa dubtes a aquestes alçades, en definitiva. La pregunta que es faria és si encara estava en condicions de trobar prou elements per corroborar una tesi potser massa inestable d’entrada: L’interès dels mitjans catalans per la Història recent d’Espanya es deu a la necessitat de trobar en el passat referents ideològics que sostinguin les demandes polítiques d’uns i que justifiquin les resistències dels altres. Com se li havia acudit una cosa així? No era massa evident? Tothom utilitza la història, no? ¿Com demostrar científicament, si això és possible, un fet que, a més, resta en els sentiments, emocions i interessos de gents molt diferents? I si no ho demostrava, ¿en què quedaria tot plegat? El projecte es reduiria aleshores a un extens compendi de dades i més dades unides per un vague nexe d’unió. La paraula refús se li apareixia constantment, o això pensava ell, no importa el seu nom.

Potser el nou dia serà profitós, ho veurà més clar, el Doctor li farà veure que anem pel bon camí. En definitiva, les hores i l’aprenentatge ja no els pot esborrar ningú. Potser aviat vindrà una nova fase d’optimisme, o això pensava ell, no importa el seu nom.»